Correbous: de cap casta, gràcies
El Parlament de Catalunya, que ens té avesats a iniciatives legislatives ben avançades en matèries socials (ho dic sense ironia), no és, en canvi, capaç de prendre una postura mínimament ferma pel que fa als correbous. Ho podeu llegir a la crònica de Núria Orriols en aquest diari: s'ha tirat endavant la tramitació d'una proposició de llei dels comuns i la CUP per prohibir tres modalitats de correbous –el bou embolat, el bou capllaçat i el bou a la platja–, considerades les més agressives. La proposició, però, va tirar endavant amb pocs vots a favor i una majoria d'abstencions, procedents de les files de PSC, ERC i Junts. En contra, els vots de PP, Vox i Ciutadans, partidaris sempre del maltractament animal, perquè el consideren cultura i fins i tot un signe d'identitat nacional. El motiu de l'abstencionisme dels grups majoritaris és ben clar: molts diputats socialistes, republicans i postconvergents no volen mullar-se en aquesta qüestió perquè a les Terres de l'Ebre, Tarragona i Girona hi tenen alcaldes i regidors favorables als correbous. Passen ànsia de perdre vots, si es pronuncien en contra dels correbous.
I, tanmateix, els correbous són una infàmia. L'ideal és que no se'n celebri cap, de correbous, ni dels més “agressius” ni dels que es consideren “poc agressius”, i encara seria més ideal no haver-ho de prohibir, sinó que el simple sentit comú i una certa idea de la decència acompanyi les deliberacions no tan sols dels representants del poble, sinó també les de la ciutadania.
Encara més: els animals no són en aquest món per fer festes a costa seva. Les discussions sobre si pateixen molt, poc o gens, o sobre el fet que aquestes pràctiques bàrbares formin part de tal o qual tradició, són irrellevants i buides de sentit. Els animals no són joguines, ni autòmats, ni maquinetes. Posar-los en una situació que els causa, com a mínim, desconcert i ansietat, amb un animal tot sol enmig d'una multitud que l'escridassa, li clava empentes i trompades, i li fa fantasies com lligar-li dues torxes enceses damunt el cap, no és divertit ni fa cap gràcia. Tampoc és una pràctica que tingui cap contingut cultural interessant. Que sigui “tradicional” perquè s'ha allargat en el temps tampoc significa res: les tradicions no són bones pel fet de ser antigues. De fet, deixar-les enrere és, en molts casos, senyal de vitalitat, progrés i millorament social.
No és necessari ser un activista per comprendre que als animals els devem respecte. Com a totes les criatures vives i a tot el nostre entorn natural. I que faltar el respecte als animals és un símptoma de la facilitat que tenim per perdre'l cap a nosaltres mateixos. Per als que tinguin necessitat de correbous, a més, hi ha alternatives. A la localitat costanera de Can Picafort, a Mallorca, celebraven una festa d'estiu amb ànneres (ànecs, per a qui s'encalli) a vorera de mar que era una salvatjada. Fa anys que van substituir les ànneres de veritat per ànneres de plàstic, o de goma, i els participants es diverteixen igual. Prenguin exemple.
