Corresponsals atrapats en la notícia
Dissabte passat, en el Telenotícies de TV3 ens ensenyaven en diferit les imatges d’una periodista d’Al-Jazeera que, mentre feia la crònica en directe des d’un terrat de Gaza, havia sigut interrompuda per l’atac a un edifici veí, just darrere seu. Els presentadors d’Al-Jazeera li aconsellaven que es posés a recer fins que passés el perill. A TV3 ens van oferir l’instant de l’atac i l’ensurt de la periodista. És un recurs que es fa servir sovint per mostrar la imprevisibilitat de la guerra. A més, des de l’òptica dels espectadors, veure els periodistes en risc suposa un afegit de terror i patiment. Descobrir les figures que l’audiència reconeix en perill és notar la guerra de més a prop, encara que sigui des d’un punt de vista més emocional que real.
La periodista d’Al-Jazeera que vam veure gairebé com una curiositat en el Telenotícies es diu Youmna ElSayed i treballa com a corresponsal a Gaza des de fa anys. Aquests dies està enviant cròniques colpidores des del carrer i els hospitals a la seva ciutat. Són professionals palestins que, lògicament, tenen accés a una zona on molts mitjans occidentals no poden arribar i explicar què hi passa. La cadena Al-Jazeera (en les seves emissions en anglès) va fer un reportatge especial per conèixer la situació d’ElSayed. Ella també està sense aigua ni electricitat, l’edifici on viu no para de tremolar i intenta consolar els seus fills. En les seves cròniques, ella es manté invisible, conscient que no és la protagonista de la informació. Però com a palestina resident a Gaza, viu capturada en la mateixa informació que està explicant.
La BBC també té corresponsals a Gaza. Adnan El Bursh i Rushdi Abualouf fa anys que hi treballen. La crònica que enviaven tots dos era devastadora. “Tu mateix no vols ser mai la notícia”, deia El Bursh des de la porta de l’hospital. “A dins de l’hospital hi ha els meus amics i els meus veïns. Aquesta és la meva comunitat. És un dels dies més difícils de la meva carrera. He vist coses que no hauria dit mai que veuria”. El càmera que l’acompanyava es trobava de casualitat amb un amic seu en una llitera del passadís i l’Adnan admetia que, davant de tant horror, se sentia inútil i plorava sobrepassat per la tragèdia.
És obvi que els periodistes no s’han de convertir en protagonistes. Però segurament és inevitable que en algun moment es faci palès que els periodistes palestins que viuen a Gaza estan atrapats en la notícia que estan explicant i pendents d’un compte enrere incert que els posa a ells i els seus fills en un risc imminent. És difícil imaginar com es manté el rigor i la professionalitat quan la realitat que t’envolta et supera i et desespera, quan comparteixes la por i la incertesa amb les persones que enregistres amb la càmera i quan també és casa teva la que pot ser bombardejada. I és inevitable preguntar-se en quin moment tots aquests professionals assumeixen que el seu paper com a informadors passa a ser secundari per esdevenir víctimes de la notícia que ells mateixos estaven narrant. I si això no t’obliga a modificar la manera com expliques la història.
