Corrioles
Una de les coses que més certament contribueixen a l’ascens de les opcions autocràtiques –de dretes i d’esquerres– és la sensació generalitzada que ‘no hi ha un pam de net’, que el sistema legal no funciona, que tot és corrupció o que la classe política s’ha independitzat de la classe treballadora i que només usa el seu poder i privilegi en benefici propi. En general, sembla que les coses han millorat respecte als anys del franquisme, quan se sabia que qualsevol cosa que es pogués obtenir de les administracions (fos de la justícia, o fos una plaça com a funcionari) depenia de favors, corrupteles, contactes polítics o la simple capacitat d’untar les corrioles. Ara se suposa que tenim una justícia imparcial i lleis de transparència i, de tant en tant, fins i tot veiem algun polític entrar a la presó per haver-se deixat subornar o haver fet tripijocs a favor dels amics de casa. Però la sensació és que hi ha molt de camí per córrer, que hi ha moltes dimensions de la relació que tenim amb l’Administració que es podrien millorar.
Una ONG com Transparència Internacional cada any elabora un índex on situa els països en una escala de netedat política i administrativa, i Espanya no ha deixat de perdre posicions en els últims anys, per sota dels països europeus de l’entorn, però també de països africans com Botsuana i Ruanda. És un índex fet de percepcions, perquè en això, com en tot, les dades poden ser mentideres: un país pot ser molt corrupte i no condemnar gairebé ningú per corrupció (no deixa de ser coherent). Però caldria avaluar com s’elaboren aquests índexs, i si responen o no a alguna agenda política concreta.
Ja ens malfiem de tot; podria arribar a passar que els desinteressats observadors de la transparència i la justícia també es deixessin corrompre, ara que les seves avaluacions tenen repercussions polítiques globals. Sí, hem après a desconfiar de tot, també dels àrbitres, o sobretot d’aquests, ara que sabem que rere qualsevol decisió pot no haver-hi més que les ganes d’afavorir els amics i de castigar els enemics de la pròpia agenda.
Tots tenim sospites que les coses no acaben d’anar bé; que l’administració falla, i que els polítics que hi haurien de posar remei formen part d’un problema que es perpetua a si mateix sobretot quan, des d’opcions populistes, el primer que es fa és abolir les lleis de transparència o canviar les lleis penals per deixar de castigar certes decisions. O fins i tot indultar condemnats des de les presidències. Tothom sap que amb un parent o amic a l’ajuntament, és molt més senzill i ràpid obtenir un simple permís d’obres. O que certes decisions i canvis s’orquestren molt eficaçment perquè rere d’elles hi ha grups de pressió com els bancs o les indústries energètiques. Que la justícia no funciona igual per algú poderós que per al petit criminal, o que els deutes amb hisenda d’una gran diva del pop se solucionen a través de componiments que no estan a l’abast del ciutadà que s’ha oblidat de declarar no sé quines factures.
