La corrupció no pot ser impune
La consellera encara flamant de Justícia, Gemma Ubasart, ha advertit oportunament que la revisió del delicte de malversació no pot dur a una despenalització, o a una rebaixa penal, dels delictes de corrupció. En el procés de tancament del Procés que duen endavant ERC, els comuns i els socialistes, una vegada aconseguida la derogació del delicte de sedició (no sense la polèmica corresponent, agra tant dins el nacionalisme espanyol com dins l'independentisme català), es va anunciar amb certa solemnitat que li tocava el torn al delicte de malversació. S'entén la idea en la mesura que és l'altre delicte pel qual han estat perseguits i condemnats els líders del Procés, tant els que varen anar a presó com els que encara són a l'exili. Però la feina a fer no és ni de lluny tan clara com ho podia ser la derogació d'un delicte com la sedició; al cap i a la fi, una romanalla del segle XIX sense correspondència en els Codis Penals dels països europeus on se suposa que la gent és rica, lliure, desvetllada i feliç.
No calen gaire coneixements de dret penal per comprendre que tant la revisió de la sedició com la de la malversació es fan ad hoc i fins i tot ad hominem: és a dir, a mida per desfer una causa que no havia d'haver existit mai perquè és el fruit de la utilització de la justícia amb el propòsit de destruir uns determinats adversaris polítics, en aquest cas els independentistes catalans. És la judicialització de la política, una perversió profunda de l'estat de dret que no té res a veure amb la democràcia i sí que ho té tot a veure amb el govern de les clavegueres, que és com l'estat espanyol va triar (absurdament) de respondre allò que els mitjans del nacionalisme espanyol van anomenar el órdago separatista. S'entén, per tant, la necessitat de desmuntar aquesta construcció acusatòria perversa. Però al mateix temps s'entén també que les reformes penals fetes a mida poden resultar perilloses, perquè allò que es rebaixa en un cas concret pot ser de molt mala aplicació en molts altres casos. Així, podem estar d'acord que els líders catalans no van cometre malversació quan van fer servir fons públics per pagar les despeses d'organització de l'1-O. Però si el que despenalitzem és l'ús de diners públics amb finalitats il·lícites la cosa canvia per complet, perquè aleshores ens trobaríem que tota la caixa B del PP (un petit exemple) seria perfectament legal.
La corrupció és la primera senya d'identitat dels règims autoritaris i de les democràcies defectuoses, la seva estructura d'estat més important i reconeixible. On hi ha corrupció no hi ha democràcia, i on la corrupció no és severament perseguida per la justícia (o on la mateixa justícia és també corrupta), tampoc n'hi pot haver. Fa molt poc hem tingut el cas de la llei del només sí és sí com a exemple de legislació ben intencionada amb efectes despenalitzadors indesitjats i indesitjables. El darrer que ens falta ara, després d'aguantar tota la corrupció del sistema del 78, són partits progressistes rebaixant penes a corruptes.
