La corrupció, una perversa eina política
SociòlegLa justícia ha tornat a deixar clar que el cas Contractes era un bluf. Pura estratègia política del Partit Popular per tacar l’expedient de MÉS i salvar els mobles transmetent la idea que ells no eren tan corruptes com es deia perquè, ja se sap, “la corrupció és cosa de tots”. Podríem pensar ingènuament que amb l’absolució dels acusats tot ha quedat en un no res, però no és el cas. Des que s’inicià el viacrucis dels encausats hi ha hagut víctimes i conseqüències polítiques, i moltes. Volíem posar fi a la corrupció però el que estam liquidant és la política com a servei a la ciutadania i la mateixa democràcia.
La sensibilitat social sobre la xacra que representa la corrupció és relativament recent. Basta veure els resultats electorals dels anys noranta al País Valencià o a les Illes Balears per adonar-se que fins no fa gaire les corrupteles d’uns i altres no passaven factura des del punt de vista polític. Més encara, aprofitar-se del sistema, del càrrec, era per a molts ser més viu que els altres.
Amb la crisi econòmica i l’inici dels primers judicis s’inicià un canvi de mentalitat. Farts i empobrits, els ciutadans començaren "per fi" a exigir canvis i caigueren caps de govern i membres de la reialesa. Lamentable si ho pensam com a societat que ho ha permès i propiciat, però positiu des del punt de vista d’igualtat davant la justícia. Els partits reaccionaren i s’afanyaren a aprovar protocols interns que els servissin per rentar la seva imatge. Tanmateix, sense excepcions, dedicar-se a la política començà a ser considerat quelcom brut.
Hi havia pocs partits nets de pecat, però MÉS era un d’ells. Potser per això se sumà a la tendència essent més estricte que ningú. Tant que acabà inventant la presumpció de culpabilitat en substitució de la presumpció d’innocència. No els tremolà el pols, la imatge ho era tot i amb proves o sense decidiren “prescindir” o “deixar caure” alguns dels seus actius més valuosos: Jaume Garau, Pere Muñoz, Josep R. Cerdà... Curiosament, molts d’ells representaven la idea de partit defensada per Pere Sampol. Deixar d’actuar com a partit d’oposició per transitar cap a una transversalitat amable amb el teixit empresarial. Un projecte que quedà ferit de mort.
No importà si s’era culpable o no. Enmig de la pressió mediàtica el postureig valia més que la gestió feta i la justícia real. Tot plegat, terriblement injust, i el que és pitjor, contraproduent per a tots. Als polítics ja no se’ls exigeix eficàcia i la corrupció ha passat de ser una xacra contra la qual s’ha de lluitar a una arma amb la qual atacar l’adversari. No només externament, sinó també internament. Amb una simple acusació basta per enfonsar algú. Una manera de canviar el resultat de les urnes, una eina per purgar l’adversari.
Estaria bé que els mitjans que participaren en el linxament mediàtic demanin excuses. Que des del seu partit es restitueixi la seva imatge i que, com a ciutadans, entenguem que hem de ser durs contra la corrupció, però mai a costa de la democràcia. No fer-ho pot ser tan perillós o més que la mateixa corrupció. Un incentiu perquè la política es converteixi en el cau dels qui no tenen on anar i un repulsiu per als qui tenen una experiència valuosíssima per aportar. Una pèrdua per a tots.
