La corrupció i el silenci dels bons

Ja fa setmanes que emergeixen nous casos de corrupció, convenientment engrandits pel context electoral. No em proposo fer aquí una dissecció o una tesi dels casos Koldo, Rubiales o el del company de Díaz Ayuso. No tinc més elements de judici que els de qualsevol observador diligent de la realitat. No vull descriure un paisatge desolat. Però constato, pel que he pogut llegir, que en tots aquests episodis concorren els tres ingredients del cèlebre diorama de la integritat de Klitgaard, el professor estatunidenc que va designar la corrupció com la suma de pràctiques monopolístiques, discrecionals i opaques. 

André Glucksmann, el filòsof de capçalera del 68 francès, va dir que si el segle XX va ser el del combat entre democràcia i totalitarisme, el segle XXI seria el de l’antagonisme entre democràcia i corrupció. No n’estic segur a la vista d’altres problemes com les guerres i el canvi climàtic, però sí que la corrupció, més enllà de l’amoralitat o de la il·licitud, causa pobresa, obstaculitza el desenvolupament i fa fugir la inversió. I sobretot és una patologia del sistema democràtic: soscava la convivència social i desafia les regles ètiques, i sobretot genera una sensació insofrible, com deia Disraeli, que governar és l’art de l’engany, de servir l’interès particular, d’adular els poderosos i d’extorquir els que no ho són tant. I encara que només sigui per això, ens ha d’amoïnar qualsevol episodi de corrupció: pel que té de dissolvent de la legitimitat democràtica de les institucions i de font d’insatisfacció de la ciutadania en relació als seus representants. 

La cosa és que no calen gaire estadístiques per generar aquesta inquietud, àmpliament estesa: el desengany sorgeix de la percepció subjectiva que provoquen les notícies sobre aquests casos, que és el que mesuren la majoria d’índexs sobre corrupció com el de Transparència Internacional, que, per cert, situa l’estat espanyol en el lloc 36 sobre 180 de tot el món, empatada amb les Illes Granadines, just per sota de Lituània i Portugal. La percepció de les persones és més important que les dades reals: la memòria de la Fiscalia xifrava fa uns anys en un 0,7% els electes i alts càrrecs investigats per corrupció, sobre un total de 170.000 a tot l’Estat. I això evidenciava que, tot i algunes sensacions, no vivim en una cleptocràcia o en un estat de lladrocini permanent. A banda que la corrupció és inherent a la condició humana des de sempre, com demostren Adam i Eva, el codi d’Hammurabi, el vuitè infern de la Divina Comèdia o les noranta-cinc tesis de Luter.

Per tant, ara que tornem a estar en un moment àlgid de la corrupció, derivada en gran part dels excessos en la gestió de la pandèmia, hi ha una sèrie estadística d’enquestes que revelen que més d’un terç de la ciutadania torna a posar aquest problema en la jerarquia de les seves principals preocupacions, al costat de la situació econòmica o la seguretat. I això vol dir que alguns col·lectius, especialment els més perjudicats per les desigualtats o el deteriorament de la prosperitat, tenen més raons per sublimar el seu cabreig votant opcions populistes o extremes en el pròxim cicle electoral. 

Però no hem de caure ni en el fatalisme ni en la resignació. No hi ha mal que per bé no vingui: la majoria de mesures que avui funcionen més o menys bé per combatre la corrupció arrenquen de moments de col·lapse com el bienni negre 2013-2014: els anys del cas Bárcenas, de la cacera del rei Joan Carles a Botswana, del cas Castor o les targetes black, per posar només alguns exemples. L’impacte d’aquests casos va aconseguir més que totes les recomanacions del Grup d’Estats contra la Corrupció (GRECO) o de l’Informe Maëlstrom de la UE: les lleis de transparència, accés a la informació i bon govern; el nou sistema de finançament dels partits; o les incompatibilitats dels alts càrrecs. Potser ara caldria una segona onada de mesures. El mateix GRECO insisteix en una regulació estatal de lobis (l’Íbex té barra lliure), endurir les portes giratòries, més rendició de comptes, augmentar les categories d'interessos econòmics i els detalls de les declaracions de béns. Com deia Martin Luther King, “el més preocupant no és el crit dels corruptes sinó el silenci dels bons”.