Una cort de cabres

Seria un encert que Espanya es plantejàs canviar l'animal que llueix enmig de la bandera més espanyola. No em referesc a l'àguila, oficial altre temps i que torna a treure el cap. Parl del bou. És un contrasentit que, a l'animal que els representa, els espanyols el maltractin i matin. S'hauria de canviar per la cabra. Aquest animal ocupa un lloc d'honor en les desfilades castrenses, quan passa és saludat militarment pel rei i, pel que sé, no rep cap maltracte comparable al dels toros. D'altra banda, acudim a la cabra sovint per a indicar un estat mental allunyat de l'estabilitat.

No cal dir, per tant, que aquest símbol podria ser una metàfora de l'estat de gran part de la política, dels mitjans de comunicació, de l'àmbit judicial i policial i, de rebot o en origen, d'un sector de la societat. Un estat de l'Estat que, lluny de ser còmic, és molt perillós.

El ciutadà ingenu està espantat davant l'allau de símptomes que en descobreix cada dia.

Corrupció política a l'engròs sobretot en el partit que ha ocupat més temps el Gobierno i que acaba de fer el pes amb comportaments personals paradelictius i fraudulents de part dels seus líders, sense que això provoqui el rebuig dels seus votants. I no és l'únic partit amb aquestes pràctiques.

Derivació de l'activitat política cap a la destrucció del rival que passa davant la gestió dels partits en el poder i la intenció constructiva de l'oposició.

Contagi social de la intolerància gràcies als espectacles que ofereixen bastants polítics a les Corts o altres tribunes i davant els mitjans de comunicació. Compensació via 'canongies' dels principals polítics corruptes i fraudulents.

Supeditació descarada de la política al poder econòmic (rescat de la banca a fons perdut, capgirament de la sentència 'ferma' del Suprem per a beneficar els bancs, llibertat de les elèctriques i afins per a regular preus, compensacions a empreses fallides en autopistes, enterrament de gasos, etc.).

Promeses de l'oposició progressista a favor del medi ambient, la diversitat, el transport públic, la lluita contra la corrupció sistèmica, oblidades en accedir al poder.

Aplicació arbitrària i partidista de les decisions judicials, escorades cap a la venjança amb els dissidents de l'ortodòxia nacional i permissives amb els delinqüents, presumptes o condemnats, que s'escuden darrere aquesta ortodòxia (rapers, titellaires i discrepants, acusats de terroristes i violents, i tinents d'armes que preparen atemptats des de l'extrema dreta, alliberats de tals consideracions; policies violents, presentats com a víctimes, i víctimes com a agressors; polítics a l'exili o en presó preventiva fora de límit, per la seva acció política, i en llibertat condemnats ferms per violència escudada darrere el patriotisme, etc.).

Casos de sorprenent relació entre forces policials i autors d'atemptats terroristes o aspirants a ser-ho. Actuacions que en lloc de procurar la pacificació semblen dissenyades per a provocar reaccions que justifiquin més repressió contra els dissidents.

Retorn a la sacralització dels símbols per damunt de la llibertat d'expressió; parts i quarts judicials i mediàtics dels delictes d'odi segons el sector ideològic a què s'atribueixen.

Mitjans de comunicació que fan de plataformes de foment de la crispació i de l'odi entre col·lectivitats socials i territorials i del desprestigi de la política democràtica.

Menyspreu de les directrius i la justícia europees per a justificar actuacions contràries.

Aquests exemples són només una part dels que duen el ciutadà ingenu a preocupar-se per la deriva de la societat espanyola, conduïda sobretot des dels poders de l'Estat. Pot pensar que són coses de l'atzar, de la inutilitat o de la maldat dels qui en són responsables o de la conjuntura atòmica. Però també que és resultat d'un full de ruta ocult. Tot plegat és un medi excel·lent per a fer créixer la intolerància social i la pèrdua de confiança en el sistema democràtic. I, per tant, propicia l'aparició de salvadors de pàtries que ens menin un altre cop a un estat autoritari i dictatorial. I també veu que el rei sembla haver demostrat prou que pot encaixar en aquest model de règim polític.

El ciutadà ingenu sap que som davant l'ou de la serp i que no podem aclucar els ulls. Recorda el film d'Ingmar Bergman de 1997. Fa comptes reveure'l i no només perquè enguany ha fet cent anys que va néixer el seu director. El ciutadà ingenu sap que 'ingenu', abans de res, vol dir 'nascut lliure', encara que ara li sembli viure en una cort de cabres.