Cortines de fum

Encara que el congrés del PSOE a Sevilla l’aclami i el confirmi en el tron al qual tant li va costar arribar, Pedro Sánchez viu immers en una neguitosa sensació d’isolament i de setge continuat per part dels seus enemics. Com totes les sensacions, aquesta té una part de veritat (les últimes enquestes vaticinen una majoria absolutíssima de PP i Vox), però també una part de miratge, com un reflex deformat per la mirada dels mitjans de comunicació; és sabut que en l’esfera mediàtica la correlació de forces no és precisament la mateixa que en la política o en la societat espanyoles. La dreta està sobrerepresentada en la premsa tradicional, com l’extrema dreta a les xarxes socials. No és estrany, doncs, que Sánchez s’hagi marcat com a objectiu compensar aquest biaix conservador. El reforçament de TVE (que podria reverberar a TVE-Catalunya) i l’impuls d’un nou canal privat, que pel que sembla serà impulsat pel grup Prisa amb suport directe de la Moncloa, van en aquesta direcció.

S’entén que Sánchez vulgui veure, sentir i llegir més veus amigues, perquè tothom sap, i els catalans encara més, que la xiscladissa de la caverna és literalment eixordadora. I perquè a Espanya, massa sovint, els problemes no es resolen amb solucions, sinó amb cortines de fum, una darrere l’altra. Només fa un mes del desastre de València i per a Mazón sembla que ja ha passat el pitjor, mentre la premsa espanyola s’entreté parlant de les derivades del cas Koldo i de les possibles filtracions de la Fiscalia en el cas del germà d’Ayuso. I enmig de tot, com per culminar una opereta, ens hem topat amb una autèntica batalla cultural entorn de dos xous d’humor, La revuelta i El hormiguero, que s’han convertit en trinxeres ideològiques. Des de la simpatia confessa cap a David Broncano, m’atreviria a dir que no se sent gaire còmode amb el paper que alguns li estan atribuint –el d’ariet mediàtic del sanchisme.

El PSOE ho té complicat perquè, més enllà de l’histerisme dels seus adversaris, els problemes que ha d’enfrontar són ben reals: la feblesa parlamentària crònica, els indicis seriosos de corrupció i una inquietant percepció de viure al dia, de tacticisme portat a l’extrem, mentre la dreta controla els grans debats. En l'àmbit català, això pot tenir efectes directes, perquè el PSC i Salvador Illa són el principal suport de Sánchez; el govern català, mentrestant, fa la viu-viu a costa de l’avorriment general, fins al punt que la perspectiva d’una pròrroga pressupostària es veu amb més bons ulls que una negociació amb ERC o els comuns que obligaria Illa a prendre decisions –i entomar sacrificis– en matèries clau.

Mentrestant, el sobiranisme català, congelat al 2017, busca inútilment recuperar el protagonisme. Fa només uns anys, la manifestació contra els preus del lloguer hauria estat plena d’estelades, i el problema de l’habitatge carregaria de raons els partidaris d’una Catalunya més sobirana. Avui dia, la independència es veu tan lluny que per a la gent més mobilitzada acaba resultant una nosa o una distracció. ERC, Junts i la CUP es troben, com diria Carod-Rovira, entre l’Espanya i la paret: veuen amb terror la possibilitat que el PP torni al poder, perquè això suposaria possiblement el final de la seva influència política; però a la vegada constaten que l’amnistia està bloquejada en l’àmbit judicial i que el finançament singular per a Catalunya és el menys urgent dels reptes que afronta el PSOE. És una derrota de relat: la política espanyola ha esdevingut la cortina de fum de la política catalana, ben al contrari del que passava fa una dècada.