«Al meu país, la pluja no sap ploure»
Raimon
Tot just arrencar formalment el curs polític, al setembre, unes declaracions de la Sílvia Paneque, portaveu del nou Govern, em van dur, de cap i de cop, a la permanent contradicció que ens assetja entre simulacre i realitat. L’escissió adolorida, l’escletxa oberta, la distància desigual, quotidiana i estructural, entre fets i paraules que massa probablement alimenta tot el descrèdit que recorre el món. A redós de les càrregues policials contra la protesta per la vulneració del dret a l’habitatge davant la fira immobiliària The District, la portaveu va sostenir que el paper del Govern era garantir alhora el dret a la trobada i el dret a la protesta. Formalment equidistant i aparentment neutre, el conflicte real és que la realitat nega radicalment aquelles paraules. Perquè els qui hi eren dins d’aquell fòrum d’especulació planificada tenen garantit –i de quina manera i des de fa quan– el no-dret a trinxar la vida dels de fora. En canvi, els que hi protestaven pel dret que no te la trinxin, no. Tot al contrari i fa massa i amb el lleuger matís que els (ir)responsables de garantir-ho són els governs. Perquè abans no acabin de llegir aquest article el preu de l’habitatge de lloguer –d’habitació de lloguer, així estan les coses– s’haurà enfilat més encara sense solució de continuïtat governamental. És a dir, sense que cap govern, inclòs el de la portaveu, s’obligui a les seves responsabilitats i sigui capaç de garantir un dret fonamental recollit, sobre cada paper mullat, en totes les legislacions vigents.
Aquesta mateixa sensació va créixer quan pocs dies després el Govern informava que el govern anterior havia procedit a l’arxivament definitiu de la investigació interna sobre les protestes dels funcionaris de presons. Aquelles que van bloquejar els centres penitenciaris, afectant greument la vida de presos i preses i establint un "confinament forçós", segons la síndica de greuges. El resum del cop de carpeta és senzill i preclar, cru i dur: cap conseqüència, cap depuració de responsabilitats i, a la llum dels fets, totes les impunitats. Un altre fet concret que despulla que allò de què qui la fa la paga, com tant pregona el poder, tampoc és cert com a proclama universal igualitària. Passa com amb els impostos, on qui més té més se n’escapoleix. Aquests dies la Hisenda espanyola desplega la campanya fiscal sota el lema el que dones, torna –i essencialment, un hi estaria a favor, atès que sense fiscalitat no hi ha democràcia ni escoles ni hospitals ni serveis d’emergència–. Però a alguns resulta que no cal que els tornin gaire, del poc que arriben a pagar. Els grans grups energètics tributen un 6,8% efectiu dels seus milionaris beneficis. La banca, en guanys històrics desorbitats, només un 4,6%. Comparin-t'ho amb com es queixen per tan poc, amb el que tributen vostès i amb el que suposadament diu la llei, feta de tantes trampes.
En cruel evidència similar podem projectar que, com ha escrit lúcidament la Carme Colomina, permetem a Israel el que tant critiquem de Putin –envair un país, que aviat és dit–. Altres es permeten reconèixer Palestina, però no pas el Sàhara Occidental o el Kurdistan. O demanen ara, tard, però amb tota justícia, l’embargament integral d’armes a Israel mentre les continuen venent a l’Aràbia Saudita que trinxa el Iemen. Enlloc com en el cinisme criminal de la geopolítica internacional per constatar aquesta sagnant doble moral, feta sempre de doble economia i de doble criteri, que acaba doblegant indefectiblement cada fràgil certesa i tot fonament sòlid. Perquè, contra l’autoengany que sempre serà la pitjor mentida, si algú ha estripat, tan sovint i tan recurrentment, les regles del joc d’un ordre internacional pretesament basat en la seguretat jurídica ha estat precisament el bloc occidental que es vanta tant de defensar-lo. D’aquí també plora la criatura.
La desigualtat que tot ho corca no parla només de diners i paranys, també fa emmudir i diu qui pot parlar i qui no. En el recomanable butlletí d’Economia d’aquest diari que ens remet l’Albert Martín periòdicament, es llegia que Maurici Lucena, president d’Aena, despatxa tot debat sobre l’ampliació del Prat amb arguments que esparveren: "Després del futbol, la vida dels famosos i els cotxes, el següent tema del qual la gent opina amb desimboltura a Catalunya és el dels aeroports"; "Tinc amics que parlen ja de metres de pista, de slots" o "A Catalunya hi ha autèntics homes del Renaixement italià que, sense formació aeronàutica, han renyat des dels mitjans de comunicació els enginyers d'Aena sobre com han de fer-se els projectes tècnics més complexos". Proclamada la desigualtat polifònica als quatre vents, es veu que la sanitat pública no hauria de dir res enmig d’una Europa on la contaminació de l’aire mata 400.000 persones a l’any. I que el territori que veurà com passem de 50 a 70 milions de passatgers ha de badar boca davant un Lucena que demana "participar totalment en la hiperglobalització actual". Podem demanar a quin preu? L’ecologisme social que mira per les generacions futures ha de callar? Per què fracassen els països –i les democràcies–? Doncs també per actituds tan superbes, arrogants i narcisistes com les referides. Amb un detall dicotòmic gens menor que ens duu de nou al cap del carrer: o amplies el Prat o compleixes la llei, és a dir, la llei catalana d’emergència climàtica. Res de nou sota un cel de plom, ja ho veuen.
Ja som tot allò contra el que lluitàvem, escrivia Pacheco. I mentre el forat negre tot ho engoleix, es va multiplicant el decalatge entre dites i accions, entre proclama i realitat, entre miratge minúscul i hiperrealitat augmentada. En absència d’aquest vincle comunitari i civilitzador, tota decepció cova una vella frustració i alimenta una nova conspiració, el nihilisme convida a no creure en res i en ningú perquè tot és el mateix –i aquesta és la principal mentida– i acaben regnant les regles del caos. Aquella selvàtica llei animal quan sembla que ja no queden ni rastres ni restes ni rostres de cap marc comú compartit. Aquest abisme estable i insalvable entre paraules i fets, cada cop més gran, fomenta i engrandeix, de mala manera i cada cop pitjor, la deriva desdemocratitzadora global i les polaritzacions locals, l’auge del ressentiment i l’expansió maniquea de l’odi. La radical diferència entre paraules i fets, entre allò que es pregona i allò que es fa, tot ho enfonsa –la proximitat precària entre dir i fer, per contra, ho rescabala–. Tot plegat, dit i escrit quan la setmana passada –de forma paradigmàtica, amb un fons demolidor i deixant gairebé inservibles les paraules– a l’ala esquerra i feminista del govern que s’autobateja com el més progressista i feminista de la història va surar la realitat en forma de cràter. De volcà. O del pou sense fons del patriarcat.
PS. De dol i condol. Des de la irrevocable solidaritat amb el País Valencià i Castella-la Manxa, afegiria –una cosa i la contrària– que la imprevisibilitat de tota DANA no serà mai equiparable a la previsibilitat de determinades polítiques. Hi ha tuits que envelleixen dramàticament. Com aquest, escrit fa onze mesos, des del compte oficial del PP valencià: "La Unidad Valenciana de Emergencias, primer organismo de Ximo Puig 'suprimido' por Carlos Mazón".
