Cosa nostra

És prou conegut el passatge amb què Jaume Vicens Vives va descriure el nostre capteniment col·lectiu després de la derrota de 1714. El gran historiador afirmava –més o menys– que els catalans del segle XVIII van decidir que més els valia dedicar-se a fer diners que no pas a fer política, la qual cosa va fer possible un segle XVIII pròsper. El jove Jordi Pujol, àvid lector de Vicens, devia pensar en ell quan parlava de “fer país” durant el franquisme, com a alternativa a una acció política impensable en aquella època.

En els últims tres segles, l’autogovern ha estat un fenomen tan accidental a la nostra història que ens hem acostumat a desconfiar del poder, a malinterpretar-lo, a combatre’l i a la vegada a substituir-lo des d’altres instàncies més properes a la base ciutadana: de la Junta de Comerç al Cercle d’Economia, dels sindicats obrers a la Unió de Pagesos, de les societats corals a Òmnium, passant per tot l’eixam d’ateneus, casals, associacions veïnals i col·lectius de tota mena que entapissen el territori i fan encara de Catalunya una envejable trama de defensa dels interessos comunitaris, i un no tan envejable garbuix de voluntats que massa sovint escanya les grans propostes de país.

No som al 1714 ni al 1939, però la majoria del país, que durant la dècada de 2010 veia amb bons ulls una Catalunya més sobirana, viu el post-Procés amb un sentiment de derrota i de frustració, que s’ha escampat inevitablement perquè –sense ànim d’ofendre ningú– rere el moviment sobiranista, que va fer possible la gran mobilització de l’1 d’Octubre, hi havia la part més activa de la població, la més decidida, la més organitzada i la que més creia en el país. Aquelles cohorts de ciutadans que havien de construir la Catalunya sobirana, en gran part, formen ara una gran massa escèptica, que s’ha vist decebuda pels seus propis conciutadans (els que van rebutjar el referèndum i van aplaudir-ne la repressió), pels seus líders (que no van saber fer la part de feina que els tocava) i per la democràcia espanyola, que els va respondre amb violència i prou.

La por de verbalitzar aquest estat de coses ha portat els partits independentistes a encastellar-se en posicions resistencials, que amaguen una profunda malenconia. I, malgrat tot, des de 2017 tant Junts com ERC han tingut ocasions de refer-se i reformular velles aspiracions, amb un bon comportament electoral. Però han estat ocasions malaguanyades, en part per imperícia, en part també –és just recordar-ho– pel xantatge del poder judicial espanyol. Mentrestant, el país va fent i als cenacles on no fa gaire es discutia apassionadament de política, ara es parla de com enfortir el país, de salvar el català de les amenaces enormes a què s’enfronta, de millorar la cultura, el teixit social, el territori, l’habitatge. Això és política, i tant; però no té molt a veure amb el menú que ens ofereixen uns partits catalans entotsolats, un govern autonòmic que només vol perpetuar-se a través de l’anestèsia col·lectiva i un Estat on la consciència democràtica és massa feble per enfrontar-se als poders fàctics.

Tot i que qualsevol comparació seria errònia, és cert que molts catalans han decidit, potser sense dir-ho en veu alta, que torna a ser el moment de deixar la política de banda i reprendre la vella doctrina de “fer país”, des de la base, esperant que arribin temps millors; nous lideratges, noves idees. Amb un Estat hostil i una Generalitat sedada, toca arremangar-se i assumir que, com ha passat gairebé sempre, el país és cosa nostra, de tots i de cadascú, i que no podem esperar que Puigdemont i Junqueras, o qui sigui que els acabi substituint, ens marquin la ruta a seguir.