Coses que acaben malament

L’Audiència Nacional ha confirmat l’existència de la dita caixa B del Partit Popular. Algú en dubtava? Ara és políticament correcte afegir aquesta visió judicial a la definició que cada ciutadà pot fer del PP. Negaven la caixa B. La seva capacitat de mentir fa part de l’ADN d’una certa manera de fer política adoptada per un gruix considerable de militants d’elit i de classe de tropa. 

Dos d’aquests militants –els dos han passat temps al cim de la Piràmide Popular– havien negat davant jutge l’existència d’aquesta caixa. Si ja en sabeu els noms –José María Aznar i Mariano Rajoy–, és ben segur que ara no tendreu inconvenient per qualificar-los encara amb més precisió. Aznar ja havia apuntat maneres: les armes de destrucció massiva de l’Iraq, l’autoria d’ETA dels atemptats d’Atocha... 

En fi, ara que la justícia s’ha manifestat sobre aquesta il·legalitat comptable i ha tret la careta a més de dos alts dirigents populars, podem retirar de la circulació aquests temes de debat. Els responsables del partit sempre han manifestat el seu respecte per la justícia, de manera que no hi hauria d’haver cap dificultat a deixar les coses al punt on aquesta justícia les ha posades. 

Però sabem que tot plegat no suposarà cap gran daltabaix electoral per al PP. I no perquè Pablo Casado, un dels polítics més prims que han desfilat pel Congrés dels Diputats, digui que ells ja han dit tot el que havien de dir. El curs de les coses treu de rotlle uns debats però n’hi posa un altre, com a mínim: per què no se’n deriva, de tot plegat, la depauperació electoral del PP? Com s’entén?

És menester posar la lent etiològica per començar a albirar algunes llums. Espanya és un país molt reticent a bussejar en la seva història –una altra cosa és que ampliï constantment l’espai on instal·lar i venerar figures del passat sense haver-ne fet una lectura crítica. Hi ha un solam de reaccionarisme –el franquisme n’és l’últim renovador, per ara– que contamina tots els temps del verb. De totes les històries de la Història, ens deia Jaime Gil de Biedma, “la más triste sin duda es la de España, porque termina mal”. La lucidesa del poeta no deixa d’admirar-nos. Semblava que la democràcia ens oferiria una oportunitat per construir una història on fos possible un cert confort moral. Però estava escrit: “termina mal”. 

Guillem Frontera és escriptor