Coses d’aquest agost
1. Abans-d'ahir va ser la Mare de Déu d'Agost, com es deia, festa anyal de l’Església catòlica, dedicada a celebrar l’assumpció de Maria en cos i ànima al cel. Aquesta festa, al nostre país, va tenir molta importància. Multitud d’esglésies li estan dedicades, entre les quals la meva catedral de Girona. I ara més que mai puc dir meva, perquè he tornat a viure al bisbat de Girona, a Sant Feliu de Guíxols. També li està dedicada l’església parroquial de Castelló d’Empúries, que degut a la seva magnificència gòtica, molta gent en diu la catedral de Castelló. Però no ho ha sigut mai, de catedral. Suposo que els comtes d’Empúries bé que volien que Castelló fos un bisbat, però mai no ho va ser. I és que una catedral és la seu d’un bisbe. Que l’edifici sigui magnificent no té res a veure amb el fet que sigui una catedral. Simplement, per ser-ho, ha de ser la càtedra d’un bisbe. Els turistes es pensen que la Sagrada Família de Barcelona n’és la catedral, però s’equivoquen, esclar. A Girona, quan jo era petit, se celebrava la festa del quinze d’agost amb gran magnificència i esplendor. El retaule gòtic brillava com una brasa ardent sota el baldaquí de plata i el senyor bisbe, llavors el doctor Cartañà, presidia la missa pontifical. El senyor Francesc Civil, l’organista, posava a l’instrument els registres més festius i esclatants, la trompeteria sonava recolzada pels baixos del pedalier, i damunt l’ara romànica de l’altar major, sobreeixien les flors blanques, gladiols solemnes i nards perfumats. El sol es filtrava pels vitralls gòtics de l’absis i la llum que reverberava a la façana de ponent convertia la gran rosassa amb la imatge de Maria assumpta en un recordatori gloriós de la festa que celebràvem. Darrere de la gran baluerna de l’orgue, la caixa de figues, com en deia la gent, s’hi muntava una gran baluerna barroca, que tots anàvem a visitar: era l’anomenat llit de la Mare de Déu. Allà, una imatge jacent de Maria, voltada d’angelets, esperava la seva assumpció. Més flors, esclar, més gladiols blancs i més nards i també dàlies blanques que no fan olor. Però no calia, perquè núvols d’encens carregaven l’atmosfera de la nau única al món. L’emoció era profunda i la memòria recorda aquella emoció i la fa indestriable del quinze d’agost, de la Mare de Déu d'Agost.
2. A partir d’ara, aquests dies primers d’agost, aniran units al record d’Àlex Susanna, que fa tan poc que ens va deixar. Era molt més jove que jo, ens portàvem quinze o setze anys, tota una generació, si fem cas d’Ortega y Gasset. El vaig conèixer precisament a Girona i tinc un record inicial d’ell al carrer de l’Argenteria, segurament pujant o baixant de la catedral. Era un noi encantador, cosí d’amics meus, i mantenia que a més de la poesia ens unien dues coses importants. El nostre passat monàstic comú, el seu, budista, el meu, benedictí, i el nostre comú amor per la pintura. I per l’art en general. Tots dos admiràvem Maillol. De fet, l’última vegada que el vaig veure, amb la Núria i la Dolors, dinant al Giardinetto de Barcelona, ja molt desmillorat, estava a punt de marxar a París, on havia comissariat una exposició de Maillol a la Galeria Dina Vierny, que porta el nom de l’última model del gran escultor. Confiava que el tractament que rebia funcionaria bé i que, tot i que la malaltia ja no el deixaria mai, podria continuar amb les seves feines i aficions. Vam quedar que repetiríem el dinar i que si era possible ens beuríem aquell bon borgonya que ens teníem promès. Quan era director de la Fundació Caixa de Catalunya, que presidia Narcís Serra, va estar organitzant una gran exposició dedicada a Ronald Kitaj, el pintor americà anglicitzat, amic de David Hockney. Havia fet una feinada ingent i havia aconseguit que li deixessin molts quadres importants. Kitaj havia viscut uns anys a Sant Feliu de Guíxols i s’hi va fer amic del llavors alcalde socialista Josep Vicente. Li va fer un parell de dibuixos preciosos. Quan ja ho tenia tot preparat i lligat, Narcís Serra li va dir: Kitaj?, i qui és aquest? L’exposició no es va fer mai. I els catalans ens vam quedar sense veure aquelles magnífiques pintures… També compartíem l’amor per Morandi i una vegada li vaig regalar un dibuixet de clara inspiració morandiana.
L’Àlex era encantador, ja ho he dit, entusiasta, delicat. I ara estic trist quan penso que ja no ens veurem mai més. Que ja mai més parlarem de Maillol, de Morandi, de Kitaj. Maleïda mort, vaig dir en el funeral d’un amic, Quim Garriga. Ara ho torno a dir.