Les coses no passen
Aquest cap de setmana passat, en una temerària demostració de dignitat, Mallorca va transgredir el seu principi constitutiu més idiosincràtic, la indiferència. No ho tendrem en compte, però. L’ocasió era excepcional.
Els astres volgueren –altra explicació no hi veig– que coincidissin en el temps dos merescuts reconeixements a dos grans imprescindibles de la nostra cultura dels darrers 50 anys: Antoni Torrens i Guillem Frontera.
Diumenge, en el marc del XLII Encontre Internacional de Compositors, organitzat per la Fundació ACA, Antoni Torrens va ser el protagonista del reconeixement de l’entitat, de la qual ha estat sempre un important i entusiasta col·laborador.
Se’n va destacar la llarga i incansable trajectòria en defensa de la cultura popular i tota casta d’activitats promogudes per refermar el seu coneixement, arrelament, difusió i projecció: les Trobades de Xeremiers, l’impuls als correfocs, el Consell Assessor de Cultura Popular, la tasca al Tradicionàrius, la creació de la Traditio Ars a la mateixa Fundació ACA...
Impossible no recordar avui els Sant Antoni de Gràcia, la ballada de dimonis a Nova York, la ferma defensa a Brussel·les dels correfocs davant els estirats comissaris europeus, l’editorial Albopàs, la nit de les enramades... i tantes i tantes curolles d’aquest brusquer, feiner i festós, nascut a sa Pobla el 1937.
Els projectes capitanejats per Torrens duen sempre un segell especial, fet de qualitats poc habituals a la nostra contrada i menys si fiam de trobar-les de manera combinada: la lucidesa, l’eficàcia, la generositat, el magnetisme, l’esperit d’equip, la feina en xarxa i el sentit de col·lectivitat.
La fórmula dels reiterats èxits d’Antoni Torrens és, segurament, la singular barreja d’utopia i realisme que ell, com a bon apotecari avesat a escandir pocions i elixirs, ha sabut encertar. Hi aboca generosament les idees i els somnis, però no s’oblida mai d’afegir-hi les mans, les corregudes, les telefonades, les passes, les comprovacions... Dissenya projectes ambiciosos –impossibles a primera vista–, però els acompanya i supervisa fins al darrer detall, amb l’experiència de molts d’anys i la feina de cada dia. De “revolucionari discret” el qualificaren encertadament diumenge passat a l’homenatge de Búger. Jo hi afegiria “i artesà”.
Paral·lelament, Palma acollia el monogràfic dedicat a Guillem Frontera dins el cicle 'La Narrativa dels 70. Gir de guió en la literatura a Mallorca', organitzat per la Fundació Mallorca Literària, la Universitat de les Illes Balears i l’IEC.
Les jornades de divendres i dissabte, sàviament dirigides per Damià Pons i magistralment inaugurades per Maria Bohigas, destacaren la trajectòria precoç i persistent d’un Frontera que es dona a conèixer el 1968 amb Els carnissers –una novel·la gairebé impossible, tant pel context literari, com pels 23 anys del seu autor–, però que es manté extraordinàriament lúcid i actiu després de més de 50 anys d’intensa carrera periodística, literària i editorial.
Ponents de diverses generacions i àmbits posaren en valor la importància de la trajectòria de Guillem Frontera, tant per la seva extensió com per la seva varietat –narrativa, assagística, periodística, divulgativa, editorial...; per la seva perspicàcia i solvència; per la capacitat de connectar amb l’actualitat i amb el lector de cada època, i per la seva coherència i compromís, des d’una saludable i productiva llibertat creativa (i moral).
En tots dos casos –Torrens i Frontera–, es va destacar la seva capacitat de construcció del país i l’encert d’haver sabut imaginar Mallorca més enllà de Mallorca: inserida en un arxipèlag d’inqüestionables valors culturals, i fent part de les terres de parla catalana, amb Barcelona al capdavant, la capital obertament seduïda pels prodigis dels dos polifacètics i inquiets mallorquins.
En Toni i en Guillem comparteixen el sentit de l’humor i el goig de viure –segurament el secret de la seva incombustió–, conren intensament l’amistat i el plaer de la conversa –font inexhaurible d’aprenentatge i relativització–, serven les arrels però trepitgen fermament el present i, sobretot, han sabut guiar i acompanyar amb encert persones i col·lectius: fent poble, afavorint la xarxa, formant equips, engegant projectes comunitaris, animant i donant suport, dirigint i assessorant, donant exemple i exercint mestratge, estirant i empenyent...
Massa vegades oblidam que les coses 'no passen', sinó que qualcú 'fa que passin'. Massa vegades, també, ens oblidam d’agrair-les a qui les fa possibles.
Guillem Frontera i Antoni Torrens no només han sabut fer bé la seva feina –ja de per si un gran mèrit–, sinó que, a més, saben fer que 'passin coses'. 'Coses' rellevants, transformadores, alliberadores, plaents...
Dit queda. Gràcies.
Nanda Ramon és professora
