Coses que passen quan la tristor ve de visita
PalmaAl llarg d’una vida afortunada, sense grans problemes de salut mental, la tristor és una amiga que, malgrat que està lluny, sempre pensa en tu i et visita periòdicament. Un dia qualsevol, d’aquells que l’atzar decideix per tu, sents que criden a la porta de ca teva i pressents que és ella, perquè el seu cop de timbre és apagat, com una obra musical composta en to menor. Obres la porta amb l’angoixa de saber que els dies que estan per venir no seran bons, perquè ja t’ha visitat altres vegades i ets conscient que la convivència pot fer girs inesperats, que fins i tot poden acabar amb esclats de desesperació. Ja no li demanes quant de temps es quedarà, perquè mai no t’ha respost.
A partir d’aquest moment, cada matí mires una estona el sostre abans d’aixecar-te, com si poguessis sortir del teu cos i observar-lo des de dalt. Està una mica encongit i té un punt de patetisme. Respires profundament i fas l’esforç d’aixecar-te per arribar fins a la cuina arrossegant els peus. Et xerren, però moltes vegades no acabes d’entendre bé què et diuen. Perquè la tristor va amb tu i és com si estiguessis amb el cap ficat dins de l’aigua freda, mentre que les paraules volen per fora, com gavines que no pots agafar amb les mans. Intentes contestar, perquè la teva mare et va ensenyar que fer-ho és de bona educació, però de vegades el que respons ni tan sols es correspon amb el que t’havien demanat. És igual, amb la tristor a l’esquena penses que el que dius tampoc no és tan important.
Quan quedes tota sola amb la tristor, el procés sol ser habitual. Et quedes mirant una paret i respirant a poc a poc, amb l’esperança que, si et centres en un objecte exterior, t’estalviaràs mirar cap endins. Però aquesta esperança és de les més vanes que hagis pogut tenir mai. Com més ho penses, més humits tens els ulls.Els obres cada vegada més, perquè l’excés de líquid no surti. Però els lacrimals acaben provocant un tsunami i plores fins a l’esgotament, fins que respires amb dificultat per l’esforç. Saps que és el moment perfecte per dormir, perquè a la tristor li costa arribar al son profund. Però de vegades has de continuar desperta per obligació. La teva mare també t’ho va ensenyar: no sempre pots fer el que vols.
Si fas una passejada amb la tristor, t’adones que les altres persones caminen amb gest seriós i sembla fins i tot que et miren malament, com si fossis un ésser indesitjable que hauria d’estar tancat dins una gàbia. El que no saben és que moltes vegades ja ho estàs.
Un dia, de manera tan sobtada com quan va arribar, la tristor agafa la seva bossa i marxa. Mai no diu adeu ni quan tornarà. Ella sí que és una maleducada. Potser la seva mare va morir quan era petita i no li va ensenyar quatre normes bàsiques per relacionar-se amb els altres. Però aviat et deixa d’importar la seva manca de consideració. Perquè no recordaves que aquella música t’agrada tant, ni com de bo és un cafè a mitjan horabaixa, ni com és de calent el cos d’una persona quan l’abraces.
