Coses velles
Quan es mor un escriptor, per poc cèlebre que hagi estat en vida, s’especula sobre els originals que pot haver deixat al calaix. Sovint hi ha novel·les inèdites o inacabades, o contes que han estat oblidats, o dietaris que l’autor hauria guardat perquè fossin publicats després del seu decés, potser perquè no deixaven bé algun dels seus contemporanis (amics, coneguts i saludats). Una dècada després de la mort de Salinger, per exemple, encara no han sortit cap dels seus textos inèdits, i això que el seu propi fill va assegurar que hi havia com a mínim cinc llibres: dos reculls de contes, dues novel·les i un tractat sobre la mística oriental que l’autor va seguir durant les últimes dècades de la seva vida. La demora ens pot fer sospitar que potser no són llibres gaire valuosos, literàriament; per molt laboriós que sigui un procés editorial a fons, una dècada hauria de ser un espai de temps prou gran per poder enllestir uns quants centenars de pàgines de bona narrativa.
El cas de Salinger, però –en vida va vendre com a mínim setanta milions de llibres…–, no és significatiu si del que es tracta és de ponderar com funciona el mercat editorial dels morts, per dir-ho d’alguna manera, o la poca estirada que poden arribar a tenir els llibres dels autors que ja no hi són, per molt que puguin arribar a ser obres mestres o els autors hagin tingut el seu moment de glòria i lectors. No sé si en el futur tindran cap mena d’espai els llibres dels morts, si cada cop es reeditaran menys, o si l’oblit serà molt i molt cruel amb els que no siguin obres mestres indoblegables. Les quals, a més, hauran d’haver rebut alguna mena de reconeixement en el temps que van ser publicades, perquè dubto que en el futur tinguin temps de dedicar-se a treure coses del pou negre on va tot allò que, ara mateix, no aconsegueix cridar gaire l’atenció.
Com pot aspirar a tenir lectors, d’aquí a cinquanta anys, un text que, dos anys després d’haver-se publicat, no ha merescut cap reconeixement significatiu? Si una cosa escrita fa tres anys ja ens sembla remotíssima i poc atraient com a producte cultural, com no ens ho ha de semblar un llibre de fa tres dècades? Qui s’encarregarà d’aquesta tasca de restauració o resurrecció? Hi haurà temps, ganes, recursos? Sovint sembla que res del que ha passat, culturalment, en els darrers trenta anys, ha fet prou forat perquè un dia pugui ser recuperat i elevat a la categoria de clàssic. Hi haurà lectors, en un món cada vegada més sobrecarregat de novetats i d’estímuls?
El que interessa ara vendre, 'col·locar', són les novetats. Els llibres que més es venen són això, obres inèdites d’autors vius, mai reedicions de coses publicades anys enrere, i menys d’autors reculats. Hi ha una insolidaritat de fons prou remarcable entre el mercat, que fa bullir l’olla per als que ara necessiten viure, i la cultura entesa com a conversa més enllà del temps i de l’espai, que ens lligaria amb alguna cosa més vasta que nosaltres i la nostra ridícula arrogància.
