Dels cossos i de les pàtries
1. Identitats. Res del que passa a Catalunya o Espanya és aliè a l’estat general del món: frustrades les esperances generades al segle passat sobre el progrés com a redempció, i després de l’esclat de la crisi del 2008, la via identitària està reemplaçant les estratègies de transformació econòmica i social en la identificació política dels ciutadans: qui soc, on pertanyo. I la distinció dreta/esquerra perd pes respecte a l’alineació patriòtica. Amb l’agreujant que les pàtries, com sempre que toca activar-les, deixen de ser territori de tots per entrar en el joc dels patriotes i els traïdors.
Però el fet és que, en aquest clima, ara mateix, no és una raresa –la qual cosa no vol dir que no sigui inquietant– el creixement de l’extrema dreta i la radicalització de bona part de la dreta tradicional a Espanya: només cal mirar a França. I també forma part de la lògica d’aquest moment que l’independentisme català hagi assolit quotes sense precedents. Un moviment nascut com a emancipador que farà molt bé si està a l’aguait del risc que prenguin cos les fraccions ultranacionalistes, que per ser dels nostres no són millors.
L’acceleració tecnològica i econòmica que ha desencadenat el procés de globalització, i que ha deixat moltes fractures pel camí –i molta gent descol·locada–, i el procés de superació del marc corporal de la nostra experiència que encarna la darrera promesa –el metavers–, que pretén fer-nos transcendir del món real al món virtual, estan generant un desconcert que duu la gent a buscar promeses que tenen aura de fonament transcendental. I encara és aviat per dir si l’experiència del covid, amb l’aïllament dels cossos forçat pel poder, la por i la culpa, agreujarà el desconcert o pot tenir l’efecte d’haver-nos ajudat a recuperar consciència de la nostra corporal condició, per moltes promeses de superar-la que la ciència ens ofereixi. Com escrivia Santiago Alba Rico, “entre els cossos sempre hi ha problemes, entre els cossos sempre hi ha la solució”. Oblidar aquesta experiència constituent de les nostres vides és descavalcar de la condició humana.
2. Emancipació. Enfront de les crisis que van acabar amb la fantasia progressista (la cerca del happy end en un futur pròxim), van créixer un seguit de moviments emancipatoris profundament encarnats, allunyats dels grans poders econòmics i polítics. El feminisme i l’ecologisme són els més canònics i els que han aconseguit més reconeixement i incidència, però també al voltant de la defensa de les minories excloses i de la immigració, que encarna el menyspreu dels perdedors. I és cada cop més evident que en el desplegament de la radicalització identitària i patriòtica, de Trump a Putin, de Bolsonaro a Orbán (que tots han fet seu el model econòmic neoliberal), hi ha una prioritat en l’ordre del dia, que és la lluita contra totes aquelles propostes emancipadores que posen en evidència les fractures i crueltats del present. L’últim exemple el tenim ben a la vora. I no per ser d’un lloc minúscul en el context internacional deixa de ser rellevant. Les primeres exigències de Vox per donar suport al PP a Castella i Lleó són derogar la llei de violència de gènere i la llei de memòria històrica. Una manera immediata d’identificar qui són els enemics.
L’independentisme s’ha desenvolupat com un moviment emancipador, que pretén fer passar Catalunya de potència (nació) a acte (estat). I ha quallat en un temps en què el marge de maniobra dels poders polítics en el camp econòmic i social és limitat, les grans promeses són difícils de complir i la gent s’alinea políticament per raons culturals i emocionals, a la recerca d'alguna forma d’arrelament en un món que s’escapa. Però precisament per això s’ha d’estar vigilant, perquè tota ideologia que apel·la a un fonament superior –sigui Déu o la pàtria– corre el risc de generar fórmules d’exclusió, i massa sovint sentim crits i llegim comentaris en aquesta direcció. ¿És possible un sobiranisme laic i incloent? Té raó el president Aragonès en advertir que “quan reduïm el debat a identificar herois i traïdors hi perd el conjunt del moviment”, que “és plural i divers com tot el país”. I tots tenim els mateixos drets i deures.
