El cost de la ignorància

Amb el permís del pangolí i gràcies a la comunitat científica, sembla que podem començar a girar full d’aquesta onada i probablement d’aquesta pandèmia. Òbviament, no s’han acabat les víctimes, ni tenim cap garantia que no hi hagi una mutació més o una aparició d’un altre virus que posi el gènere humà contra les cordes, però mentre no arriba la següent crisi podem pensar en la recuperació.

Aquest és el primer cap de setmana d’alegria al carrer i les bones dades econòmiques han d’accelerar els plans de recuperació. Han sigut dos anys i el trauma col·lectiu farà història. El nostre subconscient està ple de morts en soledat, tocs de queda, somriures emmascarats, confinaments i por. Però la paràlisi no és una opció en una societat que no vulgui viure la seva decadència. Les bones dades d’ocupació, de creixement inferior a Europa però per damunt de la mitjana espanyola, l’exportació i la producció industrial mostren que la societat i l’empresa estan en tensió.

Cal preguntar-se si també està en tensió la cosa pública i tot allò que depèn directament de l’administració. Hi ha dos sectors en els quals és bàsic avançar: la salut i l’ensenyament.

Sous i coneixement

Catalunya ha de sortir de la trampa de millorar la seva competitivitat a costa de salaris baixos i ha de centrar-se en la millora de la productivitat, que passa per la tecnologia i l’accés al finançament, però sobretot pel coneixement, que resideix a l’escola, la universitat i la formació professional.

L’escola començarà el curs 2022-2023 amb canvis complicats d’integrar. Necessaris, però polèmics i perillosament més inclinats cap a la complaença que cap a l’exigència d’esforç i resultats. És excel·lent que els joves aprenguin per competències i sàpiguen que el coneixement, si no es connecta i s’aplica en equip, serveix de poc. Però si els mestres no tenen temps o capacitat d’adaptar els materials escolars i no actualitzen la seva formació de manera continuada, serà difícil sortir-se’n.

La solució no és abaixar els estàndards. No ajuda la laxitud de la llei Celaá, que, amb l’objectiu de reduir el nombre de repetidors, no estableix un límit de suspensos per passar de curs a l’ESO.

La nomenclatura tampoc ajuda a prendre’s l’avaluació del coneixement seriosament, sinó més aviat a dissimular les escandaloses xifres de fracàs escolar. Desapareixen l’insuficient, el necessita millorar o, altrament dit, “no assolit” a favor d’un encara més eufemístic “en procés d’assoliment”.

El discurs de millorar la cooperació, l’autonomia i el pensament crític dels joves contrasta amb la desaparició de coneixements bàsics i matèries que ajuden a la formació intel·lectual i humana com la filosofia.

Com afirma Gregorio Luri al reportatge de Laia Vicens sobre les notes que avui publiquem: “¿De què serveix fomentar l’esperit crític si no saben llegir?” I, afegeixo, ¿com es formaran humanament els joves en un món amb un accés meravellós al coneixement però també dominat per la frivolitat tòxica de les xarxes socials? Els pares perdran alguns dels aliats a l’escola que intenten despertar en els joves la curiositat i la capacitat crítica per fer-se preguntes sobre ells mateixos i el món que els envolta. No es tracta tant d’estudiar Plató com d’aproximar-se a les preguntes sobre un mateix, respondre’s individualment i ser capaç d’actuar conscientment amb aquells que tens al voltant.

Projectes i objectius

Els canvis curriculars aniran acompanyats d’un avançament del calendari. Té tota la lògica que els estudiants s’incorporin abans a la rutina acadèmica, però el departament d’Ensenyament ho ha comunicat precipitadament i sense respondre algunes preguntes clau en una societat tensionada per uns horaris laborals gairebé impossibles de conciliar.

Catalunya necessita inversions i exigència a les escoles. Que els mestres es formin per adaptar els currículums al món i no anar pactant cessions per no admetre l’escandalós fracàs escolar. Al pas que anem, per exemple, només els fills dels que s’ho puguin permetre tindran un nivell d’anglès presentable que els permeti competir en el mercat real. Rebaixar els objectius i utilitzar eufemismes per no assenyalar el que no funciona és la manera de perpetuar els errors actuals. Competències, projectes i també exigència i objectius que formin acadèmicament i humanament. Sense oblidar la formació professional. Suspendre història pot fer-te un magnífic mecànic o una extraordinària electricista. Aprovar enginyeria sense haver passat per una bona classe de filosofia i haver-la entès et pot convertir en un perfecte idiota. Això sí, universitari.