El cost de la vida: un tabú

Una peixateria al Mercat de la Boqueria de Barcelona en una imatge d’arxiu.
4 min

Cada cop que s'apuja el salari mínim apareix a la premsa econòmica de Madrid algun crit d’alarma sobre el mal que fa la mesura a bona part de les províncies de l’Estat. Els articles es basen en mapes que comparen el salari mínim i el salari mitjà per província. M’agraden aquestes comparacions perquè tracten el tema que és més tabú en la tensió entre els arguments econòmics i els polítics. El salari mínim és uniforme per a tota Espanya, i encareix excessivament el treball a les províncies i comunitats autònomes amb els nivells salarials més baixos, fins al punt que la diferència entre salari mínim i salari mitjà és petita. En canvi, a les províncies on els salaris mitjans són alts, els canvis en els salaris mínims afecten proporcions petites de treballadors. Aquests articles reclamen –i ho comparteixo– una revisió del salari mínim diferenciada per nivells de renda o, per ser més exactes, pel cost de la vida. Però aquest mateix argument no l’apliquen a la distribució del finançament autonòmic. Tanmateix, m’agraden, perquè el cost de la vida és un tema innombrable –un veritable tabú– que ajuden a trencar.

Quan des de Catalunya, i des d’altres comunitats autònomes, hi ha queixes sobre el maltractament fiscal, especialment quan es para atenció al sistema de finançament autonòmic, cal preguntar-se si es tenen en compte les diferències en el cost de la vida, que seria la mesura més lògica per comparar la capacitat adquisitiva dels fons de què disposa cada comunitat autònoma. La resposta és que no. Tots els ciutadans espanyols són iguals i tots han de tenir dret als mateixos euros. Però si cada euro té una capacitat de compra diferent, això comporta que els euros destinats a un territori tenen molta més o molta menys capacitat adquisitiva de béns i serveis que els d’altres territoris. Finalment, els recursos públics paguen sous, paguen béns, paguen proveïments, paguen serveis, i tots aquests són completament sensibles a les diferències territorials en el cost de la vida.

Curiosament, a l'introduir en el model de finançament autonòmic el criteri de la població ajustada es desmunta el criteri d’igualtat i es desplega tota una lletania de diferències en la igualtat dels ciutadans, que són molt respectables, però que són molt opinables per arbitràries. La diferència essencial quan es tracta de repartir recursos públics és tenir en compte la diferència en el cost de la vida. Si no, que preguntin als funcionaris estatals destinats a comunitats diferents, però amb el mateix sou, on prefereixen estar. Ells i elles tenen molt clar quins són els destins on el mateix sou s’estira més en capacitat adquisitiva i on s’encongeix més. Catalunya és una d’aquestes. Una part significativa, però difícil de mesurar, de l’infrafinançament de la Generalitat de Catalunya deriva d’aquest factor: no tenir en compte les diferències territorials en el cost de la vida.

La tensió que representa el tabú del cost de la vida és tanta en les polítiques estatals que l’INE no el publica, quan, en canvi, el calcula. Els índexs del cost de la vida que es calculen i es publiquen amb caràcter oficial i a escala autonòmica i provincial, i que tenen repercussions ben pràctiques en la revalorització de sous i pensions, no permeten comparar el cost de la vida entre territoris. Sembla increïble però és així. Només permeten comparar les taxes de creixement dels preus entre territoris, però no sabem quines són les diferències en el cost de la vida. Per dir-ho ras i curt: és un escàndol. Contradiu la sacrosanta igualtat entre els ciutadans. La informació estadística recollida permet calcular aquesta comparació i l’INE ho fa, però no es publica perquè es deu considerar políticament tan explosiva com la publicació de les balances fiscals, si no més. La publicació oficial del cost de la vida per comunitats autònomes hauria de ser una reivindicació similar a la de conèixer les balances fiscals. Hauria de ser possible ajustar els ingressos a disposició de les comunitats autònomes al cost de la vida.

Les estimacions fetes per investigadors acadèmics –que existeixen però no tenen valor legal ni polític– apunten al fet que es tracta de diferències importants, que podrien modificar els recursos disponibles en quantitats i proporcions molt significatives. En lloc de per “poblacions ajustades”, el finançament autonòmic s’hauria d’ajustar per allò a què s’ajusten els diners disponibles a diferents territoris: el cost de la vida. Convé recordar que aquest ajust el fa el sector privat de manera rutinària, sense ni dubtar-ho, i que el mateix sector públic estatal el fa amb tota naturalitat per ajustar quant ha de pagar als seus funcionaris i empleats que treballen fora de l’Estat. Sovint la negativa a tenir en compte el cost de la vida es justifica en el fet que això no es fa en cap país. Però no és cert, i justament la fixació del salari mínim ens ho recorda. Hi ha països que sí que diferencien els salaris mínims per territoris, començant pels Estats Units.

stats