Quant costa anar a Barcelona amb tractor?
Clinc-clonc. Quant ha costat la broma? Eh? Després del viatge, les fotos, els aplaudiments. Després de tot. Sabeu què val que un tractor vingui a Barcelona? Tic-tac; tic-tac... Què? Eh? Algú té una calculadora a mà? No cal. Pregunteu-l'hi a l’home màquina: el pagès.
Clinc-clonc. Un tractor, eh, això que té rodes grosses, doncs una hora comptant gasoil i avaries val 50 euros. Al·lucina, eh. Venir de llocs que no surten a les destinacions turístiques, ni tampoc als mapes físics ni mentals, com Fondarella, Linyola, el Poal... cap a Barcelona van ser al voltant de 9 hores en marxa lenta (uns 10 quilòmetres per hora). I tornar ho van fer més ràpid: 5 hores. Clinc-clonc. A aquests paios els ha costat almenys 700 euros de suc. Això els tractors grans. Els mitjans i petits, uns 300 euros ben bons fer el puja-baixa. Clinc-clonc. 4.000 tractors voltant per tot Catalunya el primer dia. 2.000 tractors cap a Barcelona el segon dia. Quant puja, això, eh? Clinc-clonc. No feu caixa, encara!
Clinc-cloc. Sumeu-hi el menjar, el beure. Afegiu els que van dormir en hostals, pensions... Ah, esclar... que durant dos-tres dies no van treballar (ara molts pagesos estan sembrant). Per tant no van facturar res. Van deixar de fer-ho tot. A quant surt per cap, tot això? En voleu més? I l’esgotament, el cansament, la fatiga? Espereu, que hi ha més gasto.
Compteu els que els hi han fotut multes. Ah! Que us pensàveu que tot era gratis? N’hi ha uns quants, d’aquests. Obstaculitzar el trànsit. Riure. Ja sabeu: tragèdia és comèdia més temps. A veure, què més? Ah! Que creieu que perquè heu vist uns clac-clac per televisió tothom estava content que entressin per la Diagonal? Res! Alguns els han cridat si portaven “Manzanas venenosas a la capital”. Així, en castellà. Bé, tot normal.
Ha costat molt. Els ha costat molt venir a Barcelona, als pagesos. Per què? Per a res. Sempre passa el mateix: es volen veure tractors, però no es volen veure persones. Ja està. Foto feta. Satisfacció d’hores. Placidesa de sobretaula. Dia endiumenjat. Caliu. Joliu. Allioli. I tot això. Però res. No farem res. Anats i tornats.
Cap feina fa el que han fet els pagesos. Cap feina costa el que els ha costat això als pagesos. Ells no es veien ni tampoc es veu aquesta morterada de diners. Aquest és el problema. Som al 2024. Tants anys costava veure aquests paios que estan més morts que vius? Tants? No són dies alegres, feliços. El 2024 n’hi ha que han descobert que existeixen d’altres persones al país. Però també va passar el 2023, quan els pagesos van venir a Barcelona perquè, per primer cop, en gairebé dos segles els van tancar el Canal d’Urgell per la sequera. Però també va passar... Sempre passa. Costa molt. Surt caríssim. Però, curiosament, només per a uns. Qui pagaria mil, mil cinc-cents, dos mil euros (per dos-tres dies!) per protestar, per queixar-se, per cridar, per dir: som aquí! Existim! Qui? Només ells.
Tranquils. Ja els hi queda poc. No molestaran més. No contaminaran més. No produiran més. No gastaran més. No faran res més. No i no. Quan no hi hagi pagesos, tots serem més feliços. Podrem gaudir de l’observació perenne dels bells i diversos cadàvers de la ferralla immortal dels tractors. Això no té preu. Bé... sí: algú els haurà d’acabar de pagar perquè els pagesos ja no podran. Clinc-clonc.
