“Un coti ben salsero”

Que consti que les sardanes no m’agraden especialment. Però formen part de la meva motxilla vital, perquè soc de Figueres, com en Pep Ventura, i de petit els meus pares baixaven a la Rambla a ballar-ne i, quan ja vivíem a Badalona, els diumenges al matí posaven discos de La Principal de la Bisbal perquè els agradava i perquè feia festa. La meva mare cantava L’Empordà (la d’en Maragall, no la de Sopa de Cabra) amb més emoció que cap altre himne, inclòs Els segadors. Potser per això quan vaig sentir aquest fenomen que és Coti x coti, de The Tyets (encara no sé si n’hem de dir tiets o tàiets ), em vaig quedar literalment astorat en sentir com el ritme sincopat del reggaeton es fonia amb el persistent xum-xum-xum de la sardana, i apareixia amb tota naturalitat el so de la tenora i el flabiol, i em va venir com una aroma de dècades enrere, d’infància i de família, ben bé com quan l’olor d’un llibre de text o d’un estofat et fa viatjar pel temps i per l’espai d’una manera més eficaç que un àlbum de fotos.

Per fortuna, milers de joves del país, tot i que segurament no senten aquest vincle sentimental amb la sardana (o potser precisament per això), s’hi han vist igualment atrets i la cançó de The Tyets promet ser un gran èxit estival; ja ho hem vist a les festes majors, on la gent comença fent twerking i acaba amb les mans alçades i agafades, en el millor esperit de la sardana, que fa més d’un segle es va fer popular a l’Empordà i als voltants, precisament, pel seu caràcter democràtic i interclassista, i per allò que Josep Pla anomenava el plaer ordenat, que tant agradava als esperits noucentistes.

Malgrat el seu èxit esclatant a partir de Pep Ventura, la sardana no ha tingut una vida fàcil. El ruc d’en Primo de Rivera la va prohibir per decret, al costat de la senyera. El franquisme, passat el primer furor repressiu, la va tolerar com a demostració d’una catalanitat ben entesa, però amb un radi d’acció domèstic (a la tele ens fotien flamenc matí, tarda i vespre, de manera que sabíem qui era Juanito Valderrama però no Enric Morera). Quan van arribar la Nova Cançó i la música pop, la sardana va agafar fama de carrinclona i va perdre embranzida. Jo formo part de les generacions que en van renegar. Durant anys, encara notava una fiblada nostàlgica amb La santa espina, però vaig donar per fet que la sardana passaria avall amb les sevillanes, la jota i tot el folklore que en aquells temps feia olor de ranci.

Amb els anys vaig descobrir que, com tantes vegades, havia fet el préssec, perquè mentre la sardana s’esllanguia, la Barcelona olímpica s’apropiava de la rumba i feia festivals de flamenc, i els Estopa i en Serrat i tants altres reivindicaven les seves arrels xarnegues emparats per un relat pretesament antinacionalista. I més recentment, amb l’excusa de la globalització, hem vist com els de la generació de la Rosalía es disfressen de flamencs o de porto-riquenys mentre els que havíem crescut sentint la tenora, acomplexats, callàvem com imbècils, horroritzats per la perspectiva que ens acusessin de supremacistes o de trabucaires amb barretina.

I han hagut d’aparèixer dos nanos de Mataró, deslliurats de complexos, per donar-nos una lliçó de respecte a les arrels, feta des de l’alegria, l’obertura, la fusió i el deixar-se de punyetes. I és un èxit, i joves catalans de tots els orígens abracen el fenomen sense fer-se preguntes i sense demanar permís als perversos guardians d’aquella nova puresa, tan progressista, que consistia en rebutjar tot allò que sonés massa català. Moltes gràcies, The Tyets. Ser català continua sent una murga, però amb “un coti ben salsero” tot plegat és més fàcil.