La cotorra de Lalachus

Era previsible que el fenomen televisiu de l’any, David Broncano, donàs les campanades a l’ens públic. L’acompanyarà la col·laboradora de La Revuelta, Lalachus. La caverna de les xarxes socials es va llançar a criticar-la i a burlar-se del seu sobrepès, com si per donar els quarts un hagués d’acreditar un pes o figura normatius. Ella, en lloc de victimitzar-se, va respondre en el programa assenyalant-se l’entrecuix: “Sabeu el que tenc també grassa? La cotorra, per on m’he passat totes les crítiques. No hi ha ni hi haurà ningú, en el sant món que pugui llevar-me un mínim d’il·lusió per presentar les campanades a Televisió Espanyola”.

Lalachus no necessita aquesta columna ni cap per respondre els atacs. És filla del seu temps: sap de feminisme, salut mental, autoacceptació i respecte tot el que ha de saber. I sabrà que el seu delicte no és ser grassa sinó una dona grassa. Fa bé de passar-se per la cotorra tots els misògins en abstracte i, encara més, els misògins d’extrema dreta, que mai no criticaran menjar-se el raïm amb Chicote, un senyor amb un índex de massa corporal no canònic, però amb la sort de no ser dona. Són els mateixos que criticaran Cristina Pedroche no per grassa sinó per bruta o els que semblaven formar part del millor equip de cardiòlegs i de riscos coronaris quan varen diagnosticar Itziar Castro el dia de la seva mort. Morta per grassa, segons ells. Per dona grassa.

L’elecció de Lalachus és un pas més cap a la visibilitat no de cossos normatius o no normatius sinó del talent i els criteris professionals. La televisió és un mitjà exigent amb el físic de les dones, perpetuador del model del senyor (no importa ni l’edat ni el físic) acompanyat d’una al·lota atractiva i normativa. I professional. D’exemples, n’hi ha molts: de Ramón García amb Ana Mena a Chicote amb Pedroche. No va haver-hi un aquelarre quan es va anunciar que Los Morancos donarien les campanades, malgrat que també varen cobrar (i bé) dels doblers públics, bandera que enarboren els masclets només per censurar el que no els agrada. I encara que el fenomen de la lapidació i l’atac furibund sol dirigir-se amb més freqüència i virulència contra dones (grasses) d’esquerres, la meva repulsa val per a tots els casos. Inclosa Ayuso, a la qual ningú no hauria de dir com de bé o malament li queda el vestit. Per més cotorres com la de Lalachus, salut!