Un cove d’esquerres

Que l’accés a l’habitatge és un dels principals problemes de la nostra societat, especialment a l’àrea de Barcelona, és una evidència per a tothom. La nova llei de l’habitatge aprovada pel Parlament espanyol, amb els seus topalls al preu del lloguer, el canvi en la definició de “gran tenidor” i la restricció dels desnonaments, és una resposta a aquest problema tan angoixant, tot i que, com sol passar, per a alguns és excessivament intervencionista i per a altres ho és massa poc. A nivell polític, el més rellevant de la nova llei és que bona part dels seus matisos progressistes els han introduït els socis habituals del govern de Sánchez, és a dir, Bildu i ERC. Igualment rellevant és que els altres dos grups catalans al Congrés, Junts i la CUP, s’hi han pronunciat en contra, ja que consideren que la nova norma envaeix competències de la Generalitat.

Com tothom deu recordar, el Parlament català ja va aprovar fa tres anys una llei catalana del dret a l’habitatge que també limitava els abusos en el preu del lloguer. La van votar els diputats de Junts, ERC, els comuns i la CUP –una àmplia majoria–. Comptava amb el suport de les plataformes socials, però això no va ser obstacle perquè el Tribunal Constitucional, com d’habitud, tombés bona part del seu redactat, justament perquè considerava que el govern català no tenia dret a regular el preu dels lloguers. Potser, amb la Constitució a la mà, la sentència era correcta. Però això no faria sinó confirmar les tesis del sobiranisme: sense les eines d’un estat, Catalunya no pot lluitar eficaçment per resoldre els seus problemes.

Per tant, el que el Parlament català va intentar fa tres anys ho fa possible ara el Parlament espanyol. Per molt que ens agradi la llei de l’habitatge, es constata que no ens governem, sinó que ens governen. Això vol dir, per exemple, que si a mitjà termini el PP arriba al poder, la seva política d’habitatge serà ben diferent i ens la menjarem igual, encara que a casa nostra els de Feijóo siguin poca cosa més que una minoria sorollosa. Potser aleshores, com ja va passar en l’època Rajoy, alguns esquerrans il·lustres, com Ada Colau i altres dirigents dels comuns, tornaran a simpatitzar amb l’independentisme. Com si el nostre dret a la sobirania depengués de si els seus manen a Madrid o no. És ben trist, però és la realitat.

ERC s’ha trobat, en aquest punt, enfangada en un debat que afecta els seus principis. Podria haver fet com Junts i la CUP, i rebutjar la llei espanyola perquè suposa un atac a l’autogovern i perquè regala al govern de Sánchez la gestió del problema de l’habitatge, quan els mateixos socialistes, fa 3 anys, van votar en contra de la llei catalana i van aplaudir la tisorada del Constitucional. Però a un mes de les eleccions municipals, a Rufián i els seus els ha semblat que era molt més rendible aparèixer com a valedors (i esmenadors) d’una normativa que és objectivament beneficiosa per a molts ciutadans. És, en resum, l’acceptació formal del peix al cove. Un cove d’esquerres, si es vol. Però, en aquesta nova dialèctica, no hi ha diferència entre ser independentista o no ser-ho. L’statu quo s’imposa. Almenys, fins al pròxim embat.