Creix la protesta del “tancament de caixes” (1899)

D’Esteve Suñol i Gasòliba (Barcelona, 1856-1913) a La Veu de Catalunya (9-X-1899). Text prenormatiu. Aquest diumenge fa 125 anys de la proclamació de l’estat de guerra a Barcelona i altres ciutats. Feia vint dies de l’inici del boicot del “tancament de caixes”. Industrials i comerciants no volien pagar impostos que sufragaven el cost de perdre Espanya totes les guerres contra els independentistes a les colònies d’Amèrica i Filipines. 

[...] No hi ha més remei que escriure del plet que han mogut els Gremis contra el Govern. Ha sobrevingut en aquest plet un incident interessantíssim: la negativa del doctor Robert a firmar, com a alcalde de Barcelona, l’autorització perquè els agents executius entrin als domicilis dels que no paguen la contribució. Ha tingut la fortuna de fer cremar considerablement el delegat d’Hisenda, Altolaguirre, que ens ha ofert un d'aqueixos trets de noble orgull al qual deu tenir tota mena de drets la raça hidalga que governa sobre nosaltres, pobres, innobles catalans, que encara no hem passat de la categoria de laboriosos o, tot lo més, de ingenieros tejedores. Altolaguirre ha sabut mantenir-se en son lloc elevadíssim no volent dignar-se alternar en una junta d'autoritats, amb el nostre alcalde, el doctor Robert. I ben mirat, té raó que li sobra el molt alt i molt noble empleat que té a son càrrec les il·lustres i distingides patuleies de cobradors de contribucions, investigadors i agents executius. ¿Qui és un simple alcalde de Barcelona per atrevir-se a tenir-se-les tieses amb tot un Delegado de la Hacienda del Gobierno de S.M.? ¿Qui és un obscur doctorcillo com el tal Robert? [...] ¡Que en va, de malament per aquesta terra Altolaguirre amb les seves ínfules d’hidalgo presumit! Ell es deu pensar que allò de la España una vol dir una España igual, i que el mateix és Barcelona que Caravaca o Cabeza de Buey. No sap que aquí hi ha hagut alcaldes que han sabut mantenir a ratlla, no a un trist jefe d'investigadors, sinó a alguns terribles generals jefes de tot un exèrcit. Els buròcrates que el Govern ens envia, cegats per la seva supèrbia, no se n'adonen, però la mala maror va crescendo, va crescendo, i Déu sap fins on arribarà. Fixin-se bé en el to amb què ja van expressar-se fins i tot diaris tan sensats com La Vanguardia, dirigida per un home com Modesto Sánchez Ortiz que no és pas català, però que coneix bé Catalunya i, sobretot, que és home de gran seny i de probitat immaculada. Mediti bé, Altolaguirre, aquestes paraules de sinceritat que li transcriuré, de Sánchez Ortiz: “Si és positiu, com té totes les traces de ser-ho, que el Govern Silvela va prometre als contribuents de Barcelona el concert econòmic de la província, quan el Govern rectifica la seva promesa amb una negativa grollera, tota coacció moral –i aquesta resistència al pagament no sembla altra cosa– contra el governant mentider, ha de tenir la simpatia i l’aplaudiment de tots els amants de la moral política als quals no ceguen la passió o el prejudici.” Però no tinc cap esperança que Altolaguirre faci cas tampoc de Sánchez Ortiz. Es trobarà ja amb l’onada de l’execració pública fins als ulls, se sentirà rosegat per la misèria de la seva cesantia propera, i encara cridarà ple d’ira i de supèrbia: “¡A la cárcel todo el mundo!”. Són així els nostres hidalgos.