El Creixent Fèrtil (II): Un rei agenollat
El 26 d’octubre del 1994 Jordània i Israel van signar el seu tractat de pau en una cerimònia a la vall d’Arava, just al nord d’Elat. Els primers ministres respectius Rabin i Abdelsalam van signar el tractat, mentre el president d’Israel, Ezer Weizman, i el rei Hussein van fer una encaixada de mans. Al seu costat, el Sr. Clinton mirava l’escena satisfet mentre milers de globus de colors eren llançats al cel. El camí per arribar a segellar el tractat de pau havia consolidat una ferma amistat entre Hussein i Rabin, per aquest motiu no fou gens estrany que fumessin una cigarreta plegats després de la cerimònia. El futur del Pròxim Orient semblava esperançador. Però el 4 de novembre de l’any següent Rabin seria assassinat per un colon jueu que no acceptava el camí de pau iniciat després dels acords d’Oslo i el volia dinamitar. En aquell moment, els lligams i les relacions entre el Regne Haiximita de Jordània i Israel eren tan forts que Hussein fou convidat a pronunciar unes paraules de condol al funeral de Rabin. Seria la primera vegada que Hussein trepitjaria la terra sagrada de Jerusalem.
Aviat, el càrrec de primer ministre d’Israel seria ocupat per Binyamin Netanyahu i l’horitzó de la terra entre la mar blava i el Jordà veuria sortir núvols negres de tempesta que han desembocat en la matança de civils més gran que podem recordar. Però tornem a Hussein.
El març del 1997, un soldat jordà que feia guàrdia a la frontera entre Jordània i Israel va disparar i va matar set escolars israelians i en va ferir de gravetat uns altres sis. El soldat havia embogit. El rei jordà, que aleshores es trobava de visita a Espanya, va tornar al seu país immediatament. Es desplaçà a la ciutat israeliana de Betxèmeix (antigament coneguda pels cananeus com la ciutat del Sol) per oferir el seu condol a les afligides famílies dels infants assassinats. Es va agenollar davant les famílies, dient-los que l’incident era “un crim vergonyós per a tots nosaltres, i que se sentia com si hagués perdut un fill propi. Si em queda algun propòsit a la vida serà assegurar-me que tots els nens ja no sofreixen com ho han fet la nostra generació”. Aquell gest va ser molt ben rebut a Israel. De llavors ençà, ha plogut, i molt. L’únic actor que perdura d’aquella època és Netanyauhu. El primer ministre israelià que ha treballat més durament per tal que la reconciliació dels descendents dels fills d’Abraham esdevingui avui dia un impossible o una simple quimera. El vessament de sang i el desastre s’han oposat a la pau i la reconciliació. L’angoixa i la por abraça cada dia i cada nit milions de persones innocents que tenen per culpa haver nascut al Creixent Fèrtil.
Probablement, quan passi tot, Israel farà una investigació interna del sanguinari atac de Hamàs el passat 7 d’octubre del 2023. Posaran damunt la taula el que va fallar en les seves defenses i la presa de decisions a les primeres hores. Netanyauhu possiblement caurà del Govern per ser recordat només als llibres d’història com el polític que va tenir l’oportunitat de negociar, parlar i construir ponts de pau i que va optar per tot el contrari. No fa gaires dies que Netanyauhu deia als mitjans de comunicació que la seva guerra era justa. Em vaig demanar com pot arribar a primer ministre d’Israel un home que pensa que hi ha guerres justes? De moment, ja ha perdut la cursa del 'relat' i els ciutadans d’Occident ja no se’l miren com en el passat. Les pomes i la mel tenen la llumeta apagada a les finestres de pregària de Jerusalem.
El rei Hussein, el valent soldat que va combatre amb la seva Legió Àrab, va morir a Minnesota el 1999 a causa d’un càncer limfàtic. Avui dia els seus compatriotes jordans el recorden i veneren com un home de pau i de cohesió nacional, mentre nosaltres esperam amb impaciència i les mans obertes les notícies amb l’esperança que surti un raig de sol sobre Gaza.
