El creixent fèrtil (I)
Un dia de setembre de 1992 havíem arribat a l’oasi de Jericó, després de visitar el pont Allenby. És un dels punts fronterers entre Israel i Jordània, dos estats que no existien quan va acabar la Segona Guerra Mundial. Aleshores just feia dos mesos que Yitshaq Rabin havia guanyat les eleccions a la Kenésset amb el Partit Laboralista. Tot i la seva llarga rivalitat amb Ximon Peres –el seu opositor–, el va nomenar ministre d’Afers Exteriors. Ambdós revifarien les converses de Madrid i –just un any després– signarien els acords d’Oslo amb Iàssir Arafat, líder de l’OAP. Semblava que era possible transitar el camí de la pau entre palestins i israelians.
Aquell dia d’estiu vàrem visitar el palmerar que el 63 aC Marc Antoni havia regalat a Cleòpatra. Al migdia visitàrem les excavacions de Tell es-Sultan. A l’hora de la partida va venir cap a nosaltres un home alt i molt prim amb un cistell a la mà, semblava un fellah, que anava acompanyat d’una nina d’uns vuit o nou anys, segurament la seva neta. L’home, ja molt major, anava vestit a la turca, fins i tot portava al cap el típic barret vermell. “Reminiscències del vell imperi!”, vaig pensar. La cosa era que jo no deixava de mirar-lo a mesura que s’acostava, el seu caminar era tranquil, lent i harmoniós. Duia segles d’opressió i misèria sobre les seves espatlles. Dins el cistell hi havia una dotzena de petites carabasses, era l’única cosa que tenia per poder guanyar unes monedes d’una manera digna. Ni l’home ni la nina no varen dir cap paraula, senzillament ens oferien el cistell. Jo el mirava amb la pell tremolosa, no havia sentit en ma vida tanta dignitat i honradesa de part d’un ésser humà. L’escena em va commoure. Teníem al davant tota la història de l’Orient Mitjà del darrer segle i mig. Ràpidament la cistella d’espart va omplir-se de caramels, llapis de colors i alguns dinars de curs legal a Jordània.
Al principi del conflicte, la terra del Creixent Fèrtil estava sotmesa als turcs, però el seu cor era àrab. Els canvis polítics, a l’Orient Mitjà, iniciats de manera lenta a principi del segle XX, es varen accelerar de manera violenta després de la guerra mundial iniciada el 1914. Egipte, amb el seu suculent canal de Suez, estava sota domini de l’imperi anglès. Les altres regions o països de la península aràbiga formaven part íntegra de l’imperi otomà. Em referesc a les terres de Palestina, Síria, la zona de Mesopotàmia, la de Mossul, la regió del Hijaz amb les seves dues ciutats santes de Medina i Meca. La resta de les zones desèrtiques que conformaven l’antiga Aràbia feliç romana també estaven dominades pels otomans. L’única excepció a la zona era el Líban, que tenia una certa autonomia o estatus especial. Per cert, Jordània tampoc no existia en aquells moments.
Thomas Edward Lawrence, més conegut com a Lawrence d’Aràbia, va ser un personatge controvertit i desconcertant. Al llarg del segle XX ha estat objecte d’estudis realitzats per historiadors i polítics perquè es tracta d’una figura singular reivindicada per uns com un gran líder i censurada per altres per considerar-lo un vulgar espia de la Gran Bretanya. El seu nom va íntimament lligat a la rebel·lió àrab, ocorreguda durant la Primera Gran Guerra. Qui no recorda la càrrega de camells contra el castell d’Aqaba, realitzada per l’actor Peter O’Toole, que interpretava Lawrence a la pel·lícula homònima de 1962? Per cert, també hi sortien uns impecables i magnífics Anthony Quinn i Omar Sharif.
En teoria, l’imperi otomà era una unitat religiosa islàmica. De fet, el sultà era considerat el successor 'natural' del profeta Muhammad, i el líder espiritual de l’umma –comunitat religiosa i espiritual. A començament de segle, els turcs havien vist sorgir un moviment nacionalista molt potent anomenat Associació de la Unió i el Progrés, que va aconseguir el poder el 1909, tot col·locant un sultà titella. Aquest enfortiment de les senyes d’identitat turques també va significar un odi creixent contra tot 'allò' que fos àrab. Com a resposta de supervivència, els àrabs començaren a preparar una rebel·lió per alliberar-se del domini turc. Amb el temps, Lawrence va convertir-se en militar i assessor polític britànic. El seu primer viatge al Pròxim Orient va ser el juny de 1909. Allà Lawrence hi va descobrir una cultura diferent de la seva i va començar el procés d'assimilació d'una forma de vida que posteriorment seria una part essencial de la seva personalitat, dels seus èxits i fracassos. En aquest viatge, demostrà una capacitat notable d'adaptar-se a l'estil de vida dels àrabs i de viure fins i tot com un d’ells. Entre 1910 i 1914 participà en diverses excavacions arqueològiques a l’Orient Mitjà, al mateix temps que col·laborava amb la intel·ligència britànica.
Ben aviat noves peces d’escacs es mourien al tauler del Pròxim Orient. La voluntat del poble jueu de retornar a Sió, la Declaració Balfour de 1917, els acords de repartiment de Sykes-Picot de 1916. Les ambicions desmesurades d’obtenir més poder de França i Gran Bretanya i –al mig– el nostre Lawrence fent malabarismes i els palestins que començarien a pagar els plats romputs de tothom. Els dos darrers mesos Gaza, Palestina i Israel han estat molt presents a les nostres vides, fins i tot massa. Tots voldríem una terra sense violència. Necessitam entendre, i per aquest motiu aquest article no quedarà tancat i la propera vegada hi tornarem, per intentar humilment obrir noves finestres.
