Criar un fill feminista

El meu fill em demana un marcador. S’asseu a taula i obre el catàleg de joguines de Nadal, perquè vol fer la carta als Reis amb temps. Marcador en mà, bàsicament encercla una de cada dues joguines. Però arriba a una pàgina concreta i veig que deixa el marcador al costat. Ha perdut l’interès. No, no és que la consciència de consum responsable li hagi arribat de cop, sinó que el meu fill és un nen, i no pas una nena.

Anem enrere en el temps, abans de seguir: quan vaig saber que tindria un nen (i no una nena), em vaig passar uns quants dies en xoc. Primer perquè a la meva família estesa, molt àmplia per cert, som majoritàriament dones. Segon, perquè durant la meva adolescència i joventut vaig fer de cangur moltes vegades, però gairebé sempre de nenes. I tercer perquè... perquè vivim en una societat masclista que no només exerceix opressió sobre les dones, sinó que no ens ensenya a educar els homes. De fet, aquell drama d’embarassada venia amb una frase molt concreta: “Jo no sé educar homes”. Una gran amiga em va donar el millor consell sobre el tema: “La primera que s’ha de reeducar ets tu, l’estructura que et precedeix és molt més gran que tot el que facis conscientment”.

Han passat anys des de la notícia que tindria un nen, i segueixo lluitant cada dia amb el masclisme estructural. El meu fill sap què és el feminisme, hem tingut llargues converses sobre el tema, però igualment mira un catàleg de joguines i passa algunes pàgines, sense interès. Quan li pregunto per què no les mira, la seva resposta és “Aquestes joguines són de nenes”. Malauradament no he d’aclarir el tipus de joguines a què es referia, ni el color de les pàgines on estaven impreses les fotos. El catàleg, a més, té una ràtio propera al 70% de pàgines blaves i un 30% de pàgines roses.

Com s’educa un nen en una societat com aquesta?

A la llum de la violació d’una menor a Igualada segueixo el rastre d’aquestes notícies. Catalunya és la comunitat autònoma amb més denúncies per violació, que des de principis d’any arriben gairebé a les 60 mensuals. I això només és el recompte de les violacions denunciades, no de les que es queden sense denunciar, ni de les altres (múltiples) formes d’agressió sexual.

¿Com s’educa un nen perquè entengui que l’estructura patriarcal l’afavoreix, però que no pot exercir aquest privilegi de cap manera, ni de manera física ni com a exercici de poder?

Honestament, voldria tenir les respostes. Ara com ara intento, com a mínim, mantenir converses complexes amb ell, sense perdre de vista l’edat que té. Li explico que els cossos, el seu el primer, no són de ningú més i que ningú no pot fer amb el seu cos res que ell no hagi autoritzat de manera expressa. Li parlo de la importància del consentiment fins i tot per a expressions habituals d’afecte com un petó o una abraçada, en segons quines circumstàncies. Li recordo amb regularitat què significa la paraula masclisme i com el pot detectar en el seu dia a dia i per què a casa som feministes. Quan vol jugar que som superherois i m’assigna el paper de Wonder Woman, perquè soc dona, aprofito per dir-li que puc ser qui vulgui ser, i fins i tot discuteixo amb ell fins que entén per què puc ser Superman. Li explico per què quan diu que “les nenes són avorrides” està fent una generalització absurda. Soc la mare pesada que fa sermons al seu fill de sis anys, que posa pausa a les pel·lícules per criticar-ne el contingut, la mateixa que “obliga” a convidar nenes a la seva festa d’aniversari, que li fa moltes preguntes que ell encara no sap respondre, però que (espero) que l’hi quedaran allotjades en alguna part del seu cervell en desenvolupament.

Esgotador? Una mica. Tinc la sensació de remar contra corrent tota l’estona. El meu fill, en el pla del discurs, és capaç d’explicar-te moltes coses i d’entendre com funciona aquesta societat. Però després, la vida: el meu fill decideix anar amb cua a l’escola i el primer que rep són burles perquè “sembla una nena”, perquè ser una nena és una cosa que es considera negativa per a la seva masculinitat. Feliçment, després de la intervenció de les famílies presents, l’assumpte va quedar en una bona lliçó d’autoestima i autodefinició... i uns quants dies més de cues. I també passa que quan el meu fill cau, es fa una ferida a la barbeta i li han de posar dos punts, anem a l’hospital, i allà, quan veu l’agulla de l’anestèsia, plora. L’agulla és gran, jo potser no ploraria, però tampoc no em faria gens de gràcia. I menys gràcia encara em va fer quan el metge que el va atendre li va dir: “No siguis ploramiques, vinga, tio, que ets un nen gran i valent”. Sóc aquesta mare, aleshores, que assumeix que li toca passar per aquell moment incòmode d’aturar el metge i dir-li: “És petit, encara, i si té por és normal que plori. De fet és de valents plorar quan ho necessitem”.

Aquesta lluita diària és constant, a ell la pressió social se’l menja i s’acaba comportant com s’espera que ho faci un nen. I jo, heus aquí el mea culpa, suposo que també caic en els patrons que vull combatre.

Al meu fill el deixo plorar quan ho necessita, li ensenyo els límits de l’accés al cos de l’altre, intento mostrar-li models de feminitat i masculinitat alternatius, li explico una i mil vegades per què la ficció privilegia el relat dels homes blancs cis hetero, l’incentivo perquè sigui ell, en tots els aspectes.

La pregunta, però, és si amb tota aquesta llista d’accions quotidianes n’hi haurà prou per desafiar el sistema i perquè, malgrat tenir els privilegis de ser un home en una societat patriarcal, el meu fill pugui mirar i exercir la seva masculinitat des d’un lloc constructiu, revisat i respectuós.