En l’àmbit judicial estatal, escriure en català no té premi, ans el contrari. El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) estudia obrir un expedient disciplinari a la titular del Jutjat número 24 de Primera Instància perquè va escriure una sentència en català i, com que no es va traduir dins el termini establert, encara no s’ha notificat a una de les parts.
Allò més normal seria que el CGPJ es preocupàs pel nombre de traductors que hi ha en comptes d’intentar qüestionar la feina que fan els jutges o, en aquest cas, la jutgessa poblera. Els magistrats han de poder escriure i redactar les sentències en la llengua pròpia. La pregunta que ens feim ara és la següent: Què hauria passat a l’inrevés, és a dir, amb una sentència escrita en castellà i en què una de les parts demanàs la traducció al català i aquesta no arribàs a temps. Segurament res.
Els jutges estan emparats per l’article 231 de la Llei orgànica del poder judicial i, per tant, poden emprar els dos idiomes cooficials sempre que cap de les parts ho sol·liciti expressament. I això no va passar.
En diverses ocasions, el Consell d’Europa ha estirat les orelles a l’Estat per incompliment de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. Però no han après la lliçó, i tampoc sembla que la vulguin aprendre.
Malauradament, a Mallorca, només hi ha tres jutges que escriuren en català. Tres, ni més ni pus. Això constata que, en el món judicial, l’ús de la nostra llengua és més que residual. I no solament això, ara hem vist com la criminalització de la llengua ha arribat a l’esfera judicial.
És el moment de començar a caminar plegats i no recular i no fer-ho tampoc en els àmbits de la justícia i de la sanitat. Ahir el Pacte va perillar de nou, va ser poc temps i va ser perquè es va menytenir la llengua.
Les files socialistes varen filtrar que pretenien suspendre la tramitació del decret pel qual es regula l’exigència del català en l’àmbit de la sanitat. Des de MÉS, la reacció va ser ràpida, i en aquest cas també ho va ser la del seu soci de govern, la del PSIB-PSOE.
Per sort, res ha canviat per ara. El cost polític era massa alt. Els socialistes varen fer anques enrere en veure perillar l’estabilitat de l’executiu autonòmic.