Crims feixistes, eleccions, dignitat
L'any acaba amb la identificació (per part de la Sociedad de Ciencias Aranzadi, i dins el segon Pla de Fosses del Govern balear) d'una altra víctima dels feixistes durant la Guerra Civil. Es tracta de Llorenç Martorell Suárez, que va ser detingut i empresonat a Can Mir el 24 d'octubre de 1936. Tres mesos i mig després, el 9 de febrer de 1937, li van comunicar que quedava “alliberat”, però en realitat –com a tants d'altres– el van dur a matar a la creu de Porreres, quan tenia 38 anys. És en una de les fosses comunes del cementeri porrerenc on han estat trobades les seves restes. Eren les famoses “tretes” dels presos de Can Mir: els treien del presidi amb la falsa promesa de deixar-los en llibertat i a continuació els transportaven fins a un indret (Porreres va ser un dels principals) on eren executats a sang freda, els cossos llençats sense contemplacions dins les fosses comunes. Mentiders, covards i assassins: així eren –així són– els feixistes, sempre.
Llorenç Martorell Suárez era de Moscari, però s'havia instal·lat a Palma, on tenia una botiga de mobles i una impremta. No militava en cap partit polític, però a la seva impremta s'hi va imprimir Nuestra Palabra, publicació del Partit Comunista, i això bastava per caure dins el punt de mira dels que deien haver-se aixecat per salvar Espanya. La seva dona, Alberta Ciriquián Ferrer, ja era morta, però la seva filla, Coloma Martorell Ciriquián, és viva, i també ho són les seves netes, Alberta i Maria Mulet Martorell. El que han sentit aquestes tres dones en assabentar-se que el seu pare i padrí ha estat finalment identificat, després de 85 anys, és imaginable quan llegim una carta que li van escriure totes tres quan encara no havia estat localitzat (i que reprodueix l'ARA Balears a l'article de Maria Llull que dona la notícia de la identificació d'en Llorenç). Coloma, la filla, li escrivia a son pare aquestes paraules: “Record quan telefonaren a casa i digueren que t'havien alliberat; però mai tornares a casa, i a partir d'aquell moment la teva família va caure en una profunda tristesa”. Les netes, Alberta i Maria, li deien: “Vàrem saber el tràgic final de la teva vida i la del teu cunyat Jaume, tots dos assassinats en el cementeri de Porreres l'hivern de 1937. Ara, després de 84 anys, la teva filla Coloma continua esperant (...) la teva arribada. Desitjam de tot cor que visqui el temps suficient per rebre't i portar-te al lloc on reposa la teva família, que t'estimava tant”. Ha estat així i Coloma ha viscut per celebrar la reparació de la memòria de son pare. En molts altres casos no ha estat així. La identificació de cada víctima del feixisme, però, és un fet extremadament important, perquè no afecta només la seva dignitat i la dels seus familiars, sinó també la de tots nosaltres com a ciutadans de Mallorca, o de les Balears.
Hi ha qui no ho veu així i pensa que els feixistes no van fer tan malament d'aixecar-se en armes contra el govern democràtic de la República. Que no van fer tan mal fet, per exemple, de donar a Llorenç Martorell Suárez (i, després d'ell, a la seva filla, i a les seves netes) la mort, la difamació, el menyspreu i la mentida que els van donar. D'aquí a una mica menys de cinc mesos hi haurà eleccions i els que pensen d'aquesta manera s'hi presentaran. És de sentit comú que és imprescindible que no els vagi bé. Que no se'n surtin, que no guanyin, que no els bastin ni els vots ni els escons per fer cap aliança. Que no governin. És una qüestió no ja d'ideologies ni de preferències, sinó, una altra vegada, de dignitat com a ciutadans.
