'Crims' i la política del 'true crime'
Fa anys que el true crime viu un auge global, manifestat a casa nostra en l’èxit de les versions radiofònica i televisiva de Crims. Tal com el coneixem avui, el true crime s’origina al segle XX com un producte periodístic a mig camí entre l’entreteniment i la informació. Ara bé, té arrels que s’enfonsen més profundament en el temps. Examinant-les, podem posar de manifest les funcions socials i polítiques que han jugat els relats de successos criminals, i plantejar-nos quines poden jugar avui.
Els primers brots del que acabarà sent el true crime apareixen a recer del patíbul. Tradicionalment a Occident les execucions eren esdeveniments públics i de masses. Com el true crime, eren viscudes com un entreteniment, fins i tot festivament. Les autoritats, això sí, cercaven convertir-les en espectacles moralitzants, que apartessin el poble de la criminalitat. Per això, les sentències condemnatòries amb detalls dels crims comesos es pregonaven, i el boca-orella feia la resta.
Amb la impremta, sentències i cròniques de les execucions comencen a ser estampades per augmentar-ne l’efecte. El públic se n’apropia i les fa circular en pamflets que es venen als mercats i les places, a vegades reelaborades com a cançons i romanços. Des del segle XVI trobem centenars de mostres d’aquesta literatura, part d’una primitiva cultura de masses; algunes, amb títols tan suggerents com el que Umberto Eco cita a Apocalíptics i integrats: el Nou relat del cas cruel i digne de compassió ocorregut a Alacant d’una mare que va matar el seu propi fill, donant de menjar les entranyes a una gossa i els membres al marit.
Com el true crime, aquests relats atreien el públic excitant-li el gust per la truculència, que sembla formar part de la naturalesa humana (o, com a mínim, de moltes naturaleses humanes); es publicaven, això sí, amb fins moralitzants, dissuasoris (recordem que els criminals hi acabaven penjats). En ocasions, com en els compilats al Newgate Calendar (segles XVIII i XIX), elaborats a partir de confessions de condemnats de la presó de Newgate (Londres), aquesta voluntat hi era evident. En d’altres, tot i que se suposava que hi era, hi semblava més discutible: a l’Espanya absolutista es va mirar de prohibir els romanços de bandolers perquè excitaven les masses a favor dels ajusticiats.
Al segle XVIII, la Il·lustració posa en dubte el caràcter edificant tant d’aquests relats com de l’execució pública, però el XIX duu una veritable fal·lera pels temes escabrosos: amb la industrialització es multiplica la capacitat de reproduir i difondre informació, i els editors, coneixedors de l’atracció que desperta l’horror, s’hi aboquen. A les grans ciutats britàniques i estatunidenques apareixen setmanaris especialitzats i els diaris, abans centrats en informació pràctica, s’engreixen incorporant àmplies seccions dedicades al crim. De Quincey fa broma i participa de tot plegat a Sobre l’assassinat entès com una de les Belles Arts (1827); Poe cavalca l’onada amb el primer relat detectivesc modern (Els crims de la Rue Morgue, 1841).
Cal tenir en compte que en aquestes dècades els estats estan fundant les primeres policies (la de Londres, el 1829): la industrialització duu progrés tècnic, però també exacerba la marginalitat i la precarietat; animada per un periodisme que ara pren la policia com a principal font, la preocupació per la criminalitat creix. També llavors, fruit de la conflictivitat social, les execucions, escenari tradicional de revolta, van deixant de ser públiques (a Gran Bretanya, el 1868; a Espanya, el 1893; als EUA i a França, el 1936 i el 1939!): la paradoxa, si es vol, és que mentre que la violència institucional s’oculta, la violència criminal és exhibida per la premsa sensacionalista i s’atia la percepció d’inseguretat (que justifica, de nou, la violència institucional).
Evidentment, no tot tractament periodístic del crim va en aquest sentit. De fet, els segles XX i XXI han estat generosos en acostaments complexos i heterodoxos al tema: A sang freda de Capote, iniciadora del true crime, o L’adversari, de Carrère, en són exemples populars i evidents. Els tractaments convencionals, però, on porten? El magnat de la premsa groga Joseph Pulitzer (1847-1911) afirmava que exposava el crim per afavorir-ne la disminució, una convicció difícil de sostenir amb arguments. Per contra, fent del crim violent un tema d’interès públic, explicant-lo des d’una sola perspectiva i centrant-nos a remarcar-ne la sordidesa (en comptes de, per exemple, les raons profundes), ¿no esdevenim societats més atemorides, receloses i vigilades?
Pol Serrahima és medievalista
