‘Criptobros’, ‘influencers’ i l’educació econòmica del jovent

Fa uns dies es va celebrar el Dia mundial de l’educació financera. A mi m’agrada molt més el terme ‘educació econòmica’, perquè és molt fàcil que en els dies que corren, la macroeconomia oblidi l’oikos, la casa. Tot seria molt distint si l’activitat econòmica s’orientés a la satisfacció de necessitats de la comunitat, de fet, així és com va definir Aristòtil la disciplina abans que els marginalistes primer i els neoclàssics després disfressessin amb operacions matemàtiques una ciència social que no té res d’exacta, i que no es pot desentendre del que sempre ha estat i serà: una economia política.

La financerització de l’economia va ser una de les principals causes de la crisi de 2008, però els responsables d’aquella crisi tot d’una varen córrer a dir que la crisi havia estat perquè la gent no sabia gastar, o perquè ens havíem endeutat per damunt de les nostres possibilitats. D’acord amb aquell mantra de part, es va començar a posar de moda l’educació financera, impulsada primer des de la Fed i després des de l’OCDE, i aplicada pels governs estatals a través de les polítiques educatives. Tot, sota un enfocament gens innocent de blame the victim (culpabilitzar la víctima), acusant les classes populars de no saber administrar-se alhora que es rescataven bancs amb enormes quantitats de diners públics que hauran de menester generacions per poder ser amortitzades.

I, així i tot, aquelles mateixes entitats rescatades amb els diners de tothom, que avui dia són gairebé un oligopoli, tanquen oficines bancàries i han suprimit les llibretes en paper (amb comptades excepcions, com ara Caixa Colonya), fet que condemna les persones majors a l’exclusió financera. En paral·lel, presumeixen d’oferir ‘educació financera’ (amb moltes cometes) perquè aquestes mateixes persones aprenguin a fer-s’ho totes soles amb un caixer o amb Internet, cosa del tot funcional als interessos d’aquestes entitats sense més ànima que el lucre.

Aquesta ‘educació financera’ que beu d’una filosofia totalment aliena a les necessitats de la immensa majoria de la gent se sol complementar amb consells sobre com invertir adreçats a un públic amb grans dificultats per ni tan sols poder estalviar, com ens recorden els distints estudis sobre pobresa quan assenyalen que més de la meitat de la població no arriba a final de mes. En la majoria dels casos, el problema no és que la gent ‘no sàpiga gastar’, sinó les condicions de possibilitat: salaris insuficients, inflació que afecta especialment els productes i serveis bàsics per a qualsevol llar, especulació amb els lloguers i interessos sobre les hipoteques que engreixen els comptes de beneficis dels bancs a costa de les famílies, entre d’altres.

La immensa majoria de propostes d’educació financera obvien l’amenaça que representen per a joves i adolescents els youtubers i influencers –especialment la fauna dels anomenats criptobros– en termes d’educació econòmica (gairebé una antieducació financera!). No sols en termes d’allò que proposen, que en bona part dels casos acaba fins i tot amb denúncies per estafa, sinó d’allò que prometen: fer-se milionari ràpidament i ‘fàcil’... Un caramel per a tota una generació sense un futur a la vista.

Solen ser personatges irreverents, molt joves, que de la mà de les criptomonedes i productes assimilables (com ara les NFTs, tokens no fungibles, com ara stickers que podria fer qualsevol o que fins i tot genera la Intel·ligència Artificial a cost zero), creen un món d’inversions en paral·lel i amb l’aparença del sistema financer ‘oficial’, però del qual òbviament el sistema financer també se’n beneficia. Per exemple, el BBVA va crear l’any passat la seva pròpia oferta de monedes digitals i així optar a la seva part del pastís. O quan Elon Musk va comprar Twitter i va substituir l’avatar de l’ocellet pel ca de Dodge, un dels bitcoins que ell controla, per així afavorir una pujada del seu ‘valor’ de mercat.

A partir d’alguns casos ‘d’èxit’, sovint efímer, aquests joves conviden altres joves a deixar d’estudiar, perquè ells els poden ajudar a ser milionaris, encara que sigui pagant per aquests consells. Us sorprendria la quantitat de joves menors d’edat que trob als instituts que han pagat un dineral per seguir, per exemple, el curs d’un dels influencers més aclamats, Amadeo Llados, sota el títol Com guanyar el teu primer milió, considerat la justícia part d’una estafa piramidal. Aquesta mena de personatges promouen una falsa cultura de l’esforç que vesteixen d’estoïcisme, perquè és molt probable que la majoria acabin perdent els diners invertits, de fet alguns ho perden tot, encara que només una minoria s’atreveixi a denunciar. N’hi ha que també s’han suïcidat, com Javier Biosca, considerat el principal estafador de criptomonedes a Espanya, que es va llevar la vida el 2022. I molts més d’anònims, fins al punt que el govern britànic va haver de crear una línia de prevenció del suïcidi específica per a joves criptobros el 2021, després de la ‘crisi’ més forta que ha patit el bitcoin.

De la mateixa manera que el porno està configurant l’educació sexual dels més joves, sense que gairebé ningú no hi faci res, els criptobros estan configurant l’educació econòmica de la joventut. Una influència que va fins i tot més enllà, i que per a un públic majoritàriament jove i masculí esdevé sovint una porta d’entrada fàcil a la misogínia, l’antifeminisme, l’homofòbia, l’extrema dreta radical i a la promoció d’una ciutadania irresponsable que s’endú els seus milions a Andorra per no pagar imposts aquí.

Es tracta d’una qüestió que malgrat passi desapercebuda als nostres ulls requereix una intervenció urgent, i d’una reflexió sobre com els valors hegemònics del neoliberalisme condueixen naturalment a crear i propagar aquesta mena de monstres.