Crisi alimentària: una tempesta perfecta

Els països en vies de desenvolupament fan front a una tempesta perfecta de fam, agitació política i crisi del deute. La invasió d’Ucraïna i les consegüents sancions d’Occident en són en part responsables, com ho són els confinaments pel covid-19 a les economies avançades, que van privar els països pobres d’un turisme i uns ingressos per exportacions que eren vitals. Avui milions de vides estan en risc.

El conflicte entre Rússia i Ucraïna, que involucra països que en conjunt proporcionen el 29% del blat del món, ha contribuït a un increment del 67% en els preus d’aquest cereal des de principis d’any. Com es podia esperar, la gana s’està propagant. Els primers països que s’han vist afectats són els que ja travessaven situacions desesperades abans de la invasió russa. S’hi estan sumant ràpidament països que depenen del gra importat i que ja feien front a una inseguretat alimentària aguda.

El director executiu del Programa Mundial d’Aliments de les Nacions Unides, David Beasley, fa poc va advertir: “Si desatenem el nord d’Àfrica, el nord d’Àfrica arribarà a Europa. Si desatenem l’Orient Mitjà, l’Orient Mitjà arribarà a Europa”. Fins i tot abans que comencés la guerra d’Ucraïna, la gent ja estava submergida en una crisi a l’Afganistan, Etiòpia, Somàlia, el Iemen, Birmània o els camps de refugiats sirians.

Els governs que poden prendre mesures preventives ja ho estan fent. Egipte, per exemple, que importa al voltant del 80% del seu blat de Rússia i Ucraïna, recentment ha introduït un topall de preus per contrarestar l’augment del preu del pa no subsidiat (el govern ja subsidia pa per a la major part de la població). El govern també ha anunciat un paquet d’ajuda econòmica de 130 milions de lliures egípcies (7 milions de dòlars). Aquestes mesures han estat possibles gràcies a l’assistència de l FMI i l’Aràbia Saudita. Però molts països no han rebut aquesta ajuda.

La manca de cooperació està propiciant la gana i el conflicte. Sorprenentment, els estocs d’arròs, blat i blat de moro, les tres primeres matèries principals al món, estan en pics històrics. Fins i tot els estocs de blat, la primera matèria més afectada per la guerra d’Ucraïna, estan “molt per sobre dels nivells registrats durant la crisi dels preus dels aliments de 2007-08”, mentre que les estimacions suggereixen que al voltant de les tres quartes parts de les exportacions de blat russes i ucraïneses ja havien estat despatxades abans de la invasió.

També s’està gestant una greu crisi del deute mentre molts països de baixos ingressos, que es van esprémer al màxim durant la pandèmia, es veuen afectats pel preu més elevat dels aliments i dels combustibles, per inferiors ingressos del turisme, per un accés reduït als mercats de capital internacionals, per les alteracions del comerç i les cadenes de subministrament, per una caiguda de les remeses i per una crescuda històrica dels fluxos de refugiats. El deute dels països en desenvolupament s’ha disparat al voltant del 250% dels ingressos governamentals.

A més, un creixement global més lent i una inflació en alça, juntament amb condicions financeres més ajustades als països més rics, estan fomentant sortides de capital de les economies en desenvolupament, cosa que les obliga a devaluar les monedes i augmentar els tipus d’interès. Com va observar recentment el president del Banc Mundial, David Malpass, “mai tants països han experimentat una recessió alhora”. Malpass va afegir que les polítiques d’estímul de les economies avançades han ajudat a empitjorar les coses, ja que han fomentat els augments de preus i incrementat la desigualtat a tot el món.

Trobar una solució genuïnament global per a aquests problemes avui és vital. En les anteriors crisis de deute, els països rics han utilitzat l’FMI i el Banc Mundial per dipositar-hi la càrrega de l’ajust de les economies en desenvolupament, amb l’argument que han d’emprendre reformes abans de rebre assistència. Però les forces més potents que avui sacsegen les economies de baixos ingressos endeutades són globals i estan més enllà del seu control -i els països membre de l’FMI i del Banc Mundial han d’unir recursos i cooperar per fer-hi front.

La bona notícia és que els poderosos membres d’aquestes institucions han demostrat ser capaços d’emprendre una acció col·lectiva. L’agost passat, per exemple, van acordar una nova assignació de 650.000 milions de dòlars en drets especials de gir (DEG, l’actiu de reserva de l’FMI).

Però com que els DEG es distribueixen segons quotes de l’FMI dels països, la major part de l’assignació va anar a mans de les economies més grans. Pitjor encara, els principals socis de l’FMI i del Banc Mundial no han canalitzat els recursos cap on més es necessiten. Per contra, per limitar la seva possible exposició a qualsevol pèrdua, continuen insistint amb condicions que impedeixen una distribució ràpida. Aquesta estratègia també amenaça d’obstaculitzar el nou Fons de Resiliència i Sostenibilitat de l’FMI i el finançament d’emergència del Banc Mundial.

Avui cal una estratègia col·lectiva molt més audaç. Els Estats Units, la Xina, el Japó, la Unió Europea i el Regne Unit depenen de la seguretat i la prosperitat global. Han de treballar en conjunt per prevenir la gana, el conflicte i una crisi de deute dels països en desenvolupament que enfonsaria el món en una recessió. Poden prevenir la gana si actuen conjuntament per calmar els mercats globals de blat i altres grans i per prendre mesures destinades a gestionar el flux de les exportacions. Poden reduir el risc de conflicte si no obstaculitzen l’assistència d’emergència de l’FMI i del Banc Mundial condicionant-la en excés. I poden col·laborar amb la ISSD creant un mecanisme de reestructuració del deute en què tots participin.

Hi ha dos elements que són crucials per gestionar la crisi dels països en desenvolupament. Els països poderosos han d’abstenir-se de polítiques comercials, fiscals i monetàries perjudicials que causin estralls en les economies en desenvolupament. I han d’utilitzar els seus recursos combinats a l’FMI i al Banc Mundial per actuar ràpidament i incondicionalment per evitar el desastre.

Els desafiaments que afronten els països més pobres no tenen precedents. Tampoc no els ha de tenir la resposta mancomunada de les economies més riques.

Copyright Project Syndicate