La crisi de la democràcia liberal
1. Inquietud. Diu Thomas Piketty, davant la crisi francesa, que “la democràcia electoral necessita majories clares i assumides per funcionar correctament” i que “ajuntar tots els partits anomenats raonables, de centreesquerra a centredreta, amb l’exclusió dels “extrems” –la França Insubmisa (LFI) i Reagrupament Nacional (RN)– és una idea perillosa que no farà més que genera noves decepcions i reforçar els extrems”.
La inquietud de Piketty m’interessa perquè la crisi francesa és un exemple canònic del desconcert actual i perquè posa sobre la taula el debat imprescindible sobre les democràcies europees. L’extrema dreta creix arreu davant de la desorientació dels altres a l’hora de donar seguretat a la ciutadania. I posa en evidència un dels problemes centrals del moment actual: el desdibuixament de les socialdemocràcies, que havien fet de contrapès a Europa com a referent de les classes mitjanes (acotant al mateix temps l’espai dels partits comunistes) i que ara s’han desdibuixat a cavall del neoliberalisme perquè han acceptat la lògica dels nous poders econòmics: via lliure als seus interessos, domini de l’espai comunicacional, i fi de qualsevol fantasia igualitària: les diferències s’eixamplen, la piràmide tira pendent avall.
El resultat de tot plegat és que el malestar i la desesperació de la ciutadania la capitalitzen els que prometen sense donar, desplegant la retòrica patriotera i masclista dels poders sense límits. Efectivament, Piketty té raó, si no es canvia la dinàmica, si liberals i socialdemòcrates no saben sortir del guió i no tenen més que bones paraules, la gent es deixarà arrossegar cada cop més pel supremacisme neoautoritari. Com que l’esquerra ja va enterrar les seves fabulacions, l’extrema dreta, com avantguarda del capitalisme totalitari, va fent forat.
La proposta de Piketty és filla del bipartidisme de la postguerra: un gran partit a cada banda de l’eix dreta/esquerra amb uns partits marginals per completar la majoria d’un cantó o l’altra, amb un paper estrictament d’acompanyament. El problema és que ara a la dreta l’hegemonia l'està guanyant l’extrema dreta. I no deixa de ser il·lús pensar que les dretes convencionals l’amansaran aliant-se amb ella. Piketty plora per casa: és sensible al fracàs de Macron, al pretendre que l’espai de centre –una dreta camuflada– pot arribar a ser majoria per si sol. Però ara el perill és el creixement de l’extrema dreta, alimentat pel desdibuixament de la socialdemocràcia i per unes dretes que incapaces de barrar-li el pas, cada cop li riuen més les gràcies. Repetirem la història tràgica dels anys 30 amb trets actualitzats: la violència simbòlica exercida pel poder digital com a arma de destrucció de la convivència?
2. Nosa. Costa assumir que estem en un canvi d’època que obliga a reaccionar i no deixar-se dur per les inèrcies d’un món que ja no existeix. Han passat moltes coses, simbolitzades amb dos moments de ruptura: l’esfondrament dels sistemes de tipus soviètic (1989) i la crisi d’un capitalisme en trànsit (2008) que ens ha dut al nou ordre digital. I aquest 2024 s’acaba d’incorporar a la llista de fites amb la reelecció de Trump –que demostra que la seva primera arribada no va ser un accident sinó una advertència més d’un món que trontolla.
Costa acceptar, perquè les coses que no agraden fa mandra veure-les, que els equilibris de l’Europa de postguerra s’han trencat. No és una qüestió de matisos sinó que es tracta d’un canvi en les relacions de poder que estructuren els països. Per dir-ho ràpid, no manen els que manaven en el capitalisme industrial que van fer possible la recuperació de postguerra i que van posar contra les cordes als sistemes de tipus soviètic ofegats per unes burocràcies incompetents i autoritàries. El resultat de tot plegat és evident: el ressentiment domina l’escena política en les democràcies liberals, i l’extrema dreta ho capitalitza de manera creixent, reduint als Estats a una funció de submissió als interessos dels nous poders i de menysteniment de la cohesió social i de la convivència com horitzó compartit. És a dir, manen els monopolis tecnològics, que fan de la confusió entre veritat i mentida, a través de les xarxes de comunicació digital, l’instrument de cohesió de la societat a partir de la impunitat dels que les manegen. Ho hem vist a la campanya electoral a americana, els que han guanyat –Musk i companyia– han dit sense embuts que la democràcia els hi feia nosa. I que eren ells els qui marcaven el camí.
