La crisi d’ERC i el futur de l'independentisme

Les coses van malament, més del que s’esperava. Van pel pedregar. La història d’ERC, ja des de la seva fundació el 1931, està plena de grups, faccions i sectors enfrontats. Un cop restablerta la democràcia, va continuar sent així en els temps d’Hortalà, Barrera, Colom, Rahola, Carod-Rovira i Puigcercós. Tot va canviar amb l’encimbellament del tàndem Junqueras-Rovira, ara barallats. Des del 2011 fins fa poc, ERC va semblar tota una altra, quasi una bassa d’oli, com si els temps de la lluita fratricida haguessin estat superats d’una forma severa i definitiva. No ha estat així. Un cop el control des de dalt es va afluixar amb l’anunci de retirada de Rovira i el pas al costat –temporal– de Junqueras, el que alguns consideren una tara genètica republicana –la tendència a la convulsió– s’ha manifestat de nou amb intensitat.

Avui ERC es troba extraviada en una crisi de partit diabòlica, el detonant de la qual van ser els mals resultats, desastrosos, del darrer cicle electoral. Els comicis al Parlament del 12 de maig passat van donar pas a un esclat intern. Haver liderat, amb Pere Aragonès de president, un govern monocolor no va suposar un avantatge per als republicans, que no van poder o no van saber rendibilitzar aquesta circumstància propícia. Els resultats de les eleccions catalanes, a més, van situar ERC en el tràngol d’haver de decidir si convertia Salvador Illa en president de la Generalitat. Els republicans estaven atrapats, donat que l’alternativa, la repetició d’eleccions, augurava una altra calamitat a les urnes. Per si no fos prou, esclatava l’escàndol dels cartells de l’Alzheimer i els Maragall i es destapava l’existència d’un aparell de guerra bruta partidista connectat a la direcció, assumpte tèrbol del qual l'ARA ha anat informant puntualment.

Els republicans tenen una important cita el pròxim 30 de novembre, en el congrés que haurà de triar una nova direcció. De moment s’han anunciat quatre llistes diferents, cosa que en si mateix ja és una mostra de la gravetat del trencament intern. Les dues amb, sobre el paper, més pes són la que encapçala Junqueras –que vol recuperar el control del partit– i la llista oficialista impulsada per Rovira, qui, tanmateix, no serà candidata en el congrés. Marta Rovira, que va ser qui va cridar a la plena renovació de la cúpula, pensava en una sola candidatura. Com a molt, pactada amb Junqueras i els seus. Una transició controlada. No serà així. Des d’aleshores, a més de la de Junqueras, han aparegut una candidatura entorn del corrent crític Col·lectiu Primer d'Octubre i una altra de patrocinada per personalitats com ara l’exconseller Alfred Bosch.

Els oficialistes, que s’han batejat com a Nova Esquerra Nacional, han estat fins ara incapaços de trobar els seus candidats a president i secretari general. El càsting, doncs, no ha donat cap fruit. Continuen provant-ho. Els cal algú que no hagi estat a primera línia els últims anys i que, a més, pugui guanyar en el congrés del novembre. No és gens senzill. Mentrestant, Junqueras continua recorrent Catalunya de nord a sud i d’est a oest arreplegant suports. Que els oficialistes no tinguin encara una cara visible l’afavoreix enormement, i ell ho sap. Als de Rovira, que van defensar la data del 30 de novembre per al congrés, els dies i les setmanes se’ls estan fent molt llargs, eterns.

La situació no fa altra cosa que anar-se degradant, amb cada vegada més divisió, més filtracions, més agror, més acusacions creuades. Tot als ulls de tothom. Un espectacle innoble que enutja i fastigueja els votants i simpatitzants d’ERC, i els ciutadans en general. Com és fàcil d’inferir, el problema d’Esquerra ja transcendeix l’elecció d’un nou lideratge i una nova direcció. El que està amenaçat és el partit mateix, perquè, en vista de com estan anant les coses, és probable que el congrés del 30 de novembre no suposi el final de la crisi. Que no tanqui res. Que, en canvi, la tempesta persisteixi, la divisió es reveli incurable i el deteriorament progressiu continuï.

Tot això, esclar, tindria greus conseqüències pel que fa a la majoria electoral perduda per l’independentisme en els darrers comicis. Una ERC en hores baixes o molt baixes, una ERC jivaritzada, faria impossible recuperar el domini independentista, atès que no sembla que Junts pugui créixer prou per compensar el decaïment dels republicans. Tampoc la CUP, immersa al seu torn en el seu propi procés de reflexió interna, sembla que pugui millorar gaire els resultats a curt i mitjà termini. En aquest escenari, Junts hauria d’evitar contribuir a la destrucció d'ERC –alguns en tenen la temptació–, perquè sense ella recobrar el poder a la Generalitat per part de l'independentisme esdevé virtualment impossible.