La crisi del gas i les urgències climàtiques
La invasió russa d’Ucraïna i l'atroç guerra que ha desencadenat té com a conseqüència, entre d'altres, un fort encariment del gas natural i el temor a un problema d’escassetat a la Unió Europea que es podria donar especialment aquest hivern. Això ha disparat comprensibles alarmes i ha creat la sensació que cal actuar de forma urgent.
Però què és una acció urgent? Aquests dies d’onades de calor, desglaç de glaceres i incendis ens recorden de nou també la urgència d’actuar davant el canvi climàtic mitigant les emissions. No només apagant incendis (que també tenen a veure amb la gestió forestal), sinó actuant urgentment per canviar de rumb. Amb contradiccions i de forma massa tímida, la UE va plantejar fa pocs anys seriosament aquesta idea amb el Pacte Verd Europeu o Green New Deal.
Les respostes a la urgència dels problemes d’inflació i de proveïment de gas les hauríem de valorar en el context, també, de l’emergència climàtica evitant que la conjuntura actual ens allunyi d’aquest canvi de rumb i que unes urgències en facin oblidar les altres.
Benvingudes siguin les obligacions de limitar les temperatures mínimes i màximes d’aires condicionats i calefaccions en llocs públics (i les fortes campanyes de persuasió per a un ús privat responsable). La pregunta és: per què ha calgut una guerra per posar en marxa aquestes regulacions si som conscients que estem en situació d’emergència climàtica? La mesura, a més, no costa diners sinó que els estalvia.
Benvingudes també les mesures d’augment d’eficiència energètica de llars i edificis i d’impuls de l’autoconsum energètic, activades en gran part gràcies als fons europeus Next Generation però també a subvencions i desgravacions fiscals provinents de molts ajuntaments (com està fent decididament per exemple el de Barcelona). Redueixen emissions, protegeixen de la pobresa energètica i també fan les economies més resilients fent-les menys dependents de les importacions de recursos energètics. Aquestes mesures sí que impliquen inversions i això fa recordar que destinar més diners a armament –com s’ha pactat amb l’OTAN– té el cost d’oportunitat de no poder-los destinar a usos com aquest. Més despesa armamentista no portarà a un món més segur, mentre que les polítiques per frenar el canvi climàtic poden protegir d’un món més insegur reduint el patiment i la inestabilitat social que comportarà, sobretot en els països més pobres (una gran injustícia perquè la responsabilitat històrica del problema es concentra sobretot en el món ric).
Benvingudes també les mesures d’impuls del transport públic (encara que podem debatre si és més prioritària la gratuïtat o la inversió per millorar aquest transport). En canvi, és inacceptable una mesura com la reducció indiscriminada dels impostos als carburants, que, a més de molt poc efectiva per reduir els preus, dona un senyal econòmic en la mala direcció, ja que el que cal és reduir l’ús dels combustibles fòssils. A més, es tracta d’una mesura regressiva perquè en termes generals els rics van molt més en cotxe que els pobres.
Per sobre de tot cal evitar que la crisi del gas impulsi l’ús del carbó. És urgent perseverar en el canvi de rumb cap a una economia més sostenible i no s’han de fer passos enrere tornant al combustible més contaminant.
Hem de preguntar-nos fins a quin punt estem disposats a fer renúncies per fer front a la potencial escassetat de gas sense agreujar l’emergència climàtica. Ara la guerra ho ha trastocat tot a Europa, però la radical reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle no serà mai un camí de roses consistent en un simple canvi tecnològic sense costos. Una transició energètica com la que necessitem no és gens fàcil i cal qüestionar-se també molts aspectes dels estils de vida de les nostres societats de l’opulència.
El covid-19 va donar lloc en molts països a decisions polítiques que van posar (tot i que molt temporalment) la preservació de la salut de la població per sobre del manteniment de l’activitat econòmica. ¿Pot el desig de preservar la salut planetària tenir un efecte semblant? És difícil, perquè els efectes de les polítiques de mitigació són totalment globals i gairebé no es perceben en el molt curt termini. Tampoc hi ajuda que les polítiques econòmiques de la UE segueixen ancorades (tot i el Pacte Verd Europeu) en l’objectiu del creixement econòmic. Però el fet que les nostres accions o inaccions en política climàtica tinguin conseqüències sobretot d’aquí dècades, més que en els mesos propers, no fa la qüestió menys urgent: fem molt tard i un retard de les accions porta al desastre climàtic.
