La crisi de Taiwan, un joc molt perillós

L'arribada de la portaveu de la Cambra de Representants dels EUA, Nancy Pelosi, a Taiwan ha provocat una resposta potent, i previsible, de la Xina. El ministeri d'Afers Exteriors xinès ha advertit de "greus conseqüències" arran de la visita de Pelosi a l'illa. El president xinès, Xi Jinping, ha dit al president nord-americà, Joe Biden, que "qui juga amb foc es crema". La Xina està duent a terme exercicis militars amb simulacres de foc real i el fantasma d'un enfrontament militar creix.

Però la responsabilitat de Pelosi en les tensions actuals a l'illa és escassa. Fins i tot si hagués decidit saltar-se Taipei en la seva gira per l'Àsia, la bel·ligerància de la Xina en relació a Taiwan hauria continuat intensificant-se, desencadenant, possiblement, una altra crisi a l'estret de Taiwan en un futur proper.

Contràriament al relat predominant, la causa principal no és que Xi vulgui reunificar Taiwan durant el seu mandat. Tot i que la reunificació és efectivament un dels seus objectius a llarg termini (seria una fita gloriosa tant per a ell com per al Partit Comunista de la Xina en general), qualsevol intent d'aconseguir-la per la força seria extremadament costós. Fins i tot podria comportar riscos existencials per al règim del PCC, la supervivència del qual es veuria amenaçada per una campanya militar fallida.

Si la Xina volgués envair Taiwan amb una bona probabilitat d'èxit, hauria d'aïllar la seva economia de les sancions occidentals i dotar-se d'unes capacitats militars prou convincents per dissuadir els Estats Units d'intervenir-hi. Cadascun d'aquests processos trigaria almenys una dècada.

Els motius principals de l'actual soroll de sabres de la Xina a Taiwan són més immediats. Les autoritats xineses estan donant a entendre als líders taiwanesos i als seus partidaris d'Occident que les relacions entre ells i amb la Xina estan seguint un camí inacceptable. Estan insinuant que, si no canvien de rumb, la Xina no tindrà cap altre remei que escalar el conflicte.

Fins fa relativament poc, els líders xinesos consideraven la situació a l'estret de Taiwan insatisfactòria però tolerable. Mentre a Taiwan governava el partit tradicionalment favorable a la Xina del Kuomintang (KMT), la Xina va poder seguir una estratègia gradual d'integració econòmica, aïllament diplomàtic i pressió militar que creia que eventualment faria de la reunificació pacífica l'única opció de Taiwan.

Però el gener de 2016 l'independentista Partit Democràtic Progressista va recuperar el poder a Taiwan, cosa que va capgirar els plans de la Xina. Mentre que el KMT afirma que Taiwan i la Xina fan interpretacions diferents del Consens de 1992 –l'acord al qual aquest partit va arribar amb les autoritats de la Xina continental fa 30 anys, que afirmava l'existència d'"una única Xina"–, el DPP el rebutja del tot.

És difícil determinar amb precisió en quin moment el nou statu quo va esdevenir intolerable per a la Xina. Però probablement un dels punts d'inflexió clau és al gener de 2020, quan la presidenta taiwanesa Tsai Ing-wen, del DPP, va sortir escollida amb facilitat per a un segon mandat, i quan el seu partit va esclafar el KMT en unes eleccions legislatives. A mesura que el DPP va consolidar el seu domini polític, el somni de la Xina d'aconseguir una reunificació pacífica es va anar allunyant.

Tampoc hi va ajudar que els Estats Units anessin canviant gradualment la seva política en relació a Taiwan. Sota l'administració de Donald Trump, els EUA van aixecar les restriccions als contactes entre funcionaris nord-americans i els seus homòlegs taiwanesos; va canviar subtilment la formulació de la seva política d'"una única Xina", posant més èmfasi en els compromisos nord-americans amb Taiwan; i va transferir a l'illa sistemes armamentístics avançats. Aquests desafiaments a la Xina han continuat amb Biden. L'any passat, a la vista de tothom, els marines nord-americans es van entrenar amb l'exèrcit de Taiwan. I el maig passat Biden va assenyalar que els Estats Units intervindrien militarment si la Xina atacava Taiwan (tot i que la Casa Blanca va fer ràpidament marxa enrere).

La guerra d'Ucraïna també sembla haver augmentat la sensació entre els líders occidentals que Taiwan corre un perill greu i immediat. Pel que sembla, creuen que només un suport sòlid i explícit, incloent-hi visites d'alt nivell i ajuda militar, pot evitar un atac xinès. El que no entenen és que, vist des de Pequín, el seu suport a Taiwan sembla més un intent d'humiliar la Xina que una altra cosa. És, doncs, més una provocació que una dissuasió.

Ara la Xina tem que, si els líders del DPP i els seus defensors occidentals no paguen un preu pels seus desafiaments, perdrà el control de la situació. Això no només minaria les possibilitats de Xi d'aconseguir el seu objectiu a llarg termini de la reunificació. També podria suscitar que se l'acusés de debilitat, cosa que minaria la seva posició tant dins com fora de la Xina.

Probablement, entre els plans de la Xina no hi ha un atac immediat i deliberat a Taiwan. Però sí que pot decidir embolicar els EUA en un joc de la gallina a l'estret de Taiwan. És impossible predir la forma o el moment exactes que tindria una confrontació com aquesta. Però segur que seria extremadament perillosa, perquè la Xina creu que només les polítiques arriscades fan que totes les parts implicades hi posin els cinc sentits.

Igual que la crisi dels míssils cubans de 1962, una nova crisi a l'estret de Taiwan podria acabar estabilitzant l'statu quo –però després d'uns dies que ens posarien els pèls de punta–. I pot molt ben ser aquest, el pla de la Xina. Però una maniobra així també podria anar terriblement malament. No hem d'oblidar que si la guerra nuclear no va esclatar el 1962 va ser en gran part per una qüestió de sort.

Copyright Project Syndicate