Crisis d'autoritat
Ensumant-se potser el que podia passar després de les europees (quan, després d'uns mals resultats del seu partit, Macron va convocar les legislatives), la revista parisenca Le Point va publicar el trimestre anterior un número titulat L'autorité. És un recull de textos de pensadors occidentals de totes les èpoques, de Plató i Aristòtil fins a Hannah Arendt o Hans-Georg Gadamer, sobre la noció d'autoritat. La idea, evidentment, és que aquesta noció es troba en crisi en els nostres dies turbulents. “Certs diputats no dubten a posar en qüestió la integritat del Consell Constitucional, la jurisdicció encarregada de verificar la conformitat de les lleis amb la Constitució, perquè els seus judicis no coincideixen amb els seus desitjos”, lamenta la redactora en cap, Laurence Moreau, com a exemple més jeràrquicament concloent d'un desgavell generalitzat en què ningú escolta ningú, tret de qui confirmi els propis prejudicis.
A l'estat espanyol, no tan sols “certs diputats” posen en qüestió la validesa de la justícia quan no els agrada el que diu, sinó que també certs jutges i certs fiscals no dubten a utilitzar el poder judicial amb finalitats descaradament polítiques. Aquest mateix dilluns hem pogut escoltar, publicats per Canal Red i Diario Red, els àudios del jutge Aguirre, fanfarronejant amb llenguatge tavernari d'haver rebentat la llei d'amnistia (mentre acusa els independentistes catalans de traïció a la pàtria espanyola, en una amanida russa en què caben des de Carles Puigdemont fins a Carles Porta). Més greu, la setmana també ha començat amb el cop de porta del Tribunal Suprem a la mateixa llei d'amnistia: es mantenen les ordres de detenció contra els exiliats i es declina extingir les responsabilitats penals dels presos polítics, al mateix temps que promou una qüestió d'inconstitucionalitat contra la possibilitat d'aplicar la llei d'amnistia al delicte de desobediència. Ho fan amb llenguatge xulesc: “El govern tan sols ha tingut majoria per aprovar una llei, i pel que es veu, ni tan sols la saben fer”, ha dit Feijóo. En tots els casos, com verbalitza harmoniosament el jutge Aguirre, es tracta d'aconseguir fer caure el govern de Pedro Sánchez. Es tracta dels cops d'estat soft que perpetra el poder judicial a Espanya, des de la sentència de l'Estatut cap aquí. No són cops d'estat amb uniformes i armes, sinó amb togues, resolucions i sentències.
El panorama es completa amb la impressionant notícia, publicada per l'ARA, de l'estructura paral·lela de poder dins ERC, “la B”, dedicada a accions de propaganda bruta, com els cartells que insultaven els germans Pasqual i Ernest Maragall a compte de l'alzheimer del primer. Cal aplaudir la feina de Cesc Maideu, Aleix Moldes i Núria Orriols Guiu, tant com cal deplorar la putrefacció dins les files d'ERC que ha permès que això arribés on ha arribat. I preguntar-se pel rol social dels partits polítics, i per les múltiples derivades, totes greus, d'una notícia com aquesta. Quan ens preguntem per les causes que expliquen l'auge de l'extrema dreta, doncs mira.