El Crist de la polèmica
PalmaEl cuiner Jamie Oliver va gosar personalitzar la paella afegint-li xoriço. “Fa més bon gust, creieu-me”, va intentar mediar. No va servir de res. “Això no és paella, és terrorisme. Millor fes-te uns nuggets amb els dits de la mà”, van respondre a les xarxes a la seva petició de vot de confiança. Després ja van arribar fins i tot amenaces de mort. Si volem provar de la pròpia medicina, prepara-li una carbonara amb nata a un italià i apanya’t més tard amb els vaffanculo que li sortiran del paladar.
El purisme –o egocentrisme– cultural ens ha portat l’última polèmica dels que consideren qualsevol símbol immutable, intocable i immaculat. L’artista Salustiano ha creat un cartell per a la Setmana Santa de Sevilla prenent com a model el seu fill. Mostra Crist amb la imatgeria típica del tors nu i cobert pel drap d’una de les talles més conegudes de la tradició sevillana. Ja n’he vist muntatges amb la cara de Paquirrín, Abascal o Pablo Motos fent ioga. El festival de mems és inesgotable, proporcional a la indignació dels ofesos, que han aconseguit 10.000 signatures demanant-ne la retirada.
Critiquen que és “poc respectuós” i Advocats Cristians ha anunciat “mesures”. Ja hi som tots. Poc respectuós amb què? Amb la imatge que els indignats tenen de Jesucrist? La paradoxa radica en el fet que es basen en una visió que ha estat transmesa per l’art, amb unes formes molt concretes. El rostre serè del model nou els solleva, altera la representació clàssica que han adorat sense qüestionar-se que això també és una creació. Ni tan sols una recreació, perquè de fotos de Crist no en tenim a mà.
L’artista no buscava polèmiques. No les necessita. Ha seguit la tradició per crear i només ha canviat el sofriment per majestuositat i dolçor. “Crist perdonaria els meus crítics, perquè no saben el que diuen”, ha al·legat en una declaració que frega la performança.
El problema no radica en una obra lliure, d’entitat artística. El prejudici es troba en qui mira i això tampoc és un inconvenient. L’art, de la mateixa manera que existeix com a artefacte complaent, pot i ha de molestar per avançar. La teva imatge mental de Crist no és exclusiva. De la mateixa manera que pots cuinar una paella amb sobrassada si et ve de gust. El que vulgui menjar –arròs o art– que s’assegui a la taula. I el que no, gràcies per contribuir a obrir nous camins. L’art seria infumable –o no ho seria– si cercàs l’aplaudiment unànime. Pitjor és veure Pablo Motos mig nu fent ioga.
