Sí, crític
L'atmosfera que desprèn la política catalana aquests dies previs al debat d'investidura és sufocant. És curiós que n'hi hagi que insisteixen en la idea de sumar forces per fer república, quan les forces que se suposa que s'haurien de sumar estan abocades a un espectacle públic d'odi mutu que, a més d'avorrit, s'ha tornat irrespirable. ERC malda per vendre com a transcendent i històric un acord de finançament sobre el qual plana la falta de credibilitat del govern d'Espanya i la seva interminable llista d'incompliments en inversions. Junts intenta presentar com un moment crucial el retorn de Puigdemont, un episodi que podia haver estat certament rellevant, però que ja han cremat fins al punt de convertir-lo en una caricatura.
En política es pot encertar o errar, es poden tenir bones o males intencions, però –Tarradellas dixit– el que no es pot és fer el ridícul. I això és el que veiem fer cada dia a molts vocacionals pares de la pàtria, amb una vehemència i una energia dignes de la millor causa. És ridícul que, a aquestes altures, ERC recorri a la retòrica del sí crític i derivats, o exigeixi disculpes i rectificacions a una carta de propaganda política de Puigdemont (una carta prou ridícula també). És encara més ridícul, i degradant, que Jordi Turull es despengi afirmant que els republicans tenen “problemes de comprensió lectora”. Són ridícules les crides, des de Junts o el seu entorn, a "treure les urpes", "estar a punt" o "sortir a defensar el president" com a resposta a la investidura d'Illa o a la detenció de Puigdemont. Són completament ridícules (però van en el mateix sentit) les fortes declaracions a les xarxes a càrrec de severs intel·lectuals que encara demanen sofriments i sacrificis als ciutadans: eufemismes per referir-se a una violència als carrers de la qual, si mai es produís, no cal dubtar que tots aquests valents fugirien més aviat que de pressa. No fos cas que prenguessin mal i ens quedéssim sense la seva clarividència per il·luminar el recte camí d'accés a la llibertat.
Amb aquest ambient, el retorn del president de la Generalitat a l'exili es converteix en una espècie de carnavalada, i de fet el mateix Puigdemont i el seu entorn ja n'han devaluat bona part del contingut simbòlic, en utilitzar-lo com una arma de partit que no aporta res, sinó que com a molt desgasta uns adversaris (ERC, PSOE i PSC) i en beneficia uns altres (PP i Vox: fer de tonto útil a l'extrema dreta espanyola es veu que és una idea força temptadora per a la dreta independentista). Passat el xou del primer moment, el retorn pot tenir efectes desestabilitzadors més grans o més petits, o fins i tot pot acabar desinflant-se sense més ni més: un error habitual és imaginar l'estat espanyol com un bloc, incapaç de modular reaccions ni adaptar-se als canvis. Sobretot, si els canvis han estat anunciats amb tanta pompa i circumstància. Més enllà del moment concret, però, el resultat previsible d'aquesta manera de comportar-se serà el reforçament de les propostes populistes i xenòfobes, a més d'un desgast de l'independentisme del qual li pot costar molt de temps refer-se.
