Els cromos

10/03/2022
2 min

Ahir era en una trobada de llibreters. Les editorials els conviden a dinar a peu dret i els autors els expliquen “de què va” el seu llibre (si els llibreters ho haguessin de llegir tot, el que es publica, no podrien dinar, sopar, fer l’amor i, esclar, obrir la llibreria). En Rafel Nadal va explicar, a propòsit de Quan s’esborren les paraules, que és amic d’un fabricant d’un snack de pa, d’aquests que porten sobres de cromos. Va confessar que li demana els cromos difícils per als nets. Però no els explica el truc, als nets. Col·loca els cromos entre els que no són apòcrifs, perquè es pensin que els ha “sortit” el futbolista anhelat. Em va encantar aquest detall, un detall doblement transgressor i divertit, perquè ve d’un intel·lectual, d’un escriptor reconegut i estimat, què carai. I a la nit vaig començar el llibre. Hi ha aquest sentiment, universal, entenc, d’avis que fan amb els nets el que no han fet amb els fills. Per exemple, arrebossar-se a la sorra. No podia parar de llegir.

Potser ha arribat el moment definitiu de posar-se tous. De no tenir por dels que ens titllaran de pelleringosos si ens mostrem massa patidors amb la guerra, ni dels que ens diran simples, perquè “no hi ha bons ni dolents” i perquè “tot té moltes arestes”. No vivim tants anys, ni tan feliços. Quantes hores de felicitat pura, completa, podem dir que hem tingut des que vam néixer? Quaranta? Cent? Cinc-centes? Mil? Quants de nosaltres hem arribat fins aquí sense malaltia, mort, només amb una mica de por? Com pot algú decidir que atacarà un país, provocarà mort, dolor, viudetat, orfandat, fam, mutilacions? Ho sento, estic tova, pelleringa, no tinc tant de temps, vull estar envoltada d’algú que fa això dels cromos, que em sembla un gest tremendament humanista.

stats