Crònica d’unes morts anunciades
Hi ha fets tràgics que s’arrapen a les parets i les llambordes com la pàtina del temps. D’altres s’esvaeixen en la memòria, bromosa i selectiva, de les cases i les ciutats. Al passatge on ara hi ha la llibreria Calders, a Barcelona, un avi es va precipitar per la finestra i se’n va endur, amb la seva, la vida del seu net. Al Sant Antoni dels seixanta —un barri on els fills dels botiguers passaven més temps al carrer que enxubats a la rebotiga— ningú se’n sabia avenir, de tanta fatalitat.
No hi ha res glamurós en el suïcidi. Hi ha carrerons sense sortida, dolors que no troben bàlsam. Només la música i la literatura empelten la mort prematura d’una certa fascinació. Les notes i les paraules fan l’angoixa corpòria, mal·leable. Alfonsina y el mar, sobre la solitud i l’ofec de la poeta Alfonsina Storni, és una cançó que no pot ser més trista ni alhora més delicada. Virginia Woolf també mor a l’aigua, amb les butxaques plenes de pedres que l’arrosseguen al fons d’un riu. L’escut protector, fet de paper imprès, era fràgil. Sylvia Plath o Amelia Rosselli havien recreat uns quants cops la seva, de mort, abans d’endinsar-s’hi. L’una tria un mètode domèstic i endreçat: la cuina segellada i el cap al forn. Abans, però, s’assegura que corri l’aire a l’habitació dels fills i els deixa llet i pa sucat de mantega, per si es desperten amb gana. L’altra opta per una fórmula instantània: es tira pel balcó d’un cinquè pis. En la nòmina d’escriptors suïcides hi ha Stefan Zweig. “Tant de bo puguin viure l’alba després d’aquesta llarga nit. Jo, massa impacient, m’hi avanço”, diu en el comiat als amics. Hi ha Sandor Marai, igualment foragitat d’un món que ja no comprèn. O Primo Levi, rosegat per la culpa enganxosa de qui sobreviu a la barbàrie. Cada mort, com cada vida, és un misteri. Qui sap si el tret al cor de poetes, com Maiakovski, no és altra cosa que un rampell; una escena performativa, radical i irreversible. “El vaixell de l’amor s’estavella contra la vida quotidiana”.
En la major part dels successos anònims, però, al darrere de decisions dràstiques i caigudes lliures, hi ha malalties mentals i condicionants socials; misèria, rebuig, aïllament. A les presons, on el suïcidi és la principal causa de mort, la taxa multiplica per vuit la general. En molts desnonaments hi plana la tragèdia. El de Segundo Fuentes —a qui el jutge va negar la moratòria durant la pandèmia, malgrat haver perdut la feina, acumular vuit entrevistes fallides i subsistir gràcies a Càritas— sembla la crònica d’una mort anunciada. Com tantes altres. Molts jutges es perden en la lletra petita dels informes dels serveis socials. Són més primmirats a l’hora d’acreditar la vulnerabilitat dels ocupants que el mòbing immobiliari. L’assetjament sol ser creatiu, amb intervencions per excés (obres constants per pertorbar i destorbar) o per defecte (humitats, plagues, talls d’energia). Proliferen les amenaces i la intimidació, de vegades subcontractades a empreses de desokupació que funcionen com a esquadrons paramilitars, incompatibles amb l’estat de dret. Viure (malviure) en segons quines condicions és, a més d’insalubre i vergonyós, un llast massa pesant. No són llegendes urbanes ni llum de gas, però les condemnes són escasses, semblen casos aïllats. En realitat, es tracta d’estratagemes perfectament orquestrats. Comprar immobles sencers a preu de saldo, expulsar-ne els veïns i revendre al millor postor és un negoci rodó si no tens escrúpols. Molts són fons voltor, grans tenidors sense cap vincle amb la ciutat on operen. A la plaça Duc de Medinacelli, el darrer llogater de l’elegant edifici on hi ha ara el Soho House, un club exclusiu per a artistes i creatius amb vistes privilegiades al Port Vell, va saltar al buit des del terrat. Va estar massa temps pressionat perquè fotés el camp. No he trobat el nom del pobre home, sols sé que era home i que era pobre. Sembla irònic i, al mateix temps, desolador que desaparegués sense rastre a tocar del Registre Civil. De vegades les coses tenen més memòria que les persones.
No hi ha prou flotadors per al naufragi. Alguns, com a mínim, s’hi posen. Les unitats antidesnonaments (SIPHO) —iniciativa pionera de l’Ajuntament de Barcelona, guardonada el 2023 per ONU-Habitat i imitada per altres consistoris— fan una meritòria feina de mediació, amb propietaris i tribunals, i de reallotjament quan van mal dades. El moviment per l’habitatge, per la seva banda, segueix dempeus (“No són suïcidis, són assassinats”), malgrat els esforços del capital immobiliari per criminalitzar-lo amb la inestimable ajuda de la llei mordassa. Una jove activista m’il·lustra sobre la desesperació, gens sobtada, que tenalla qui es veu al carrer. Em parla de causes i efectes; de la feblesa dels uns i la cobdícia dels altres; de la indiferència i la burocràcia. No m’estalvia les pèrdues dels afectats (cabells, dents, esperances), però em descobreix, d’altra banda, la resistència i la solidaritat. La PAH, l’Aliança Contra la Pobresa Energètica o el Sindicat de Llogateres eviten més desgràcies que la policia, sovint comissionada per executar, amb força imponderada, el llançament. El terme tècnic esdevé simbòlic; llançar persones com llançar mercaderies. Hi ha càrregues massa feixugues per a una sola espinada. El bastó de Virgínia (Woolf), clavat ben dret a la riba del riu que l’engoleix, sembla dir “jo no puc seguir, feu-ho vosaltres”. Així ho presenta Alba Donati, ànima de La llibreria sobre el turó, un racó romàntic en un poblet de la Toscana més agresta, on prescriu llibres i regala ancoratges. El projecte és comunitari, més que un negoci, una manera de fer.
Potser la bondat va d’això, d’acollir esperances per no deixar-les a la intempèrie. Potser qui salva una vida salva l’univers sencer. Em pregunto, com fa Mary Oliver al poemari Felicity: "Què hi ha de mal en el potser? No hi ha res més patètic que la prudència quan llançar-se podria salvar una vida, fins i tot, possiblement, la teva".
