Salt: més enllà dels estigmes
Salt només surt als diaris quan hi ha problemes, que són majúsculs, i no els vull minimitzar. Però és una mica el meu barri, perquè comença just a dues cantonades de casa, i de tant en tant m’hi perdo. Escric més des que he canviat de ciutat, perquè perdre’m per carrers que no conec em treu de la retòrica habitual i d’alguns debats que se m’han fet estèrils. Això, i llegir articles com el de Maria Garcia, del passat 25 de desembre, denunciant en aquest diari les barreres per accedir als serveis públics amb què topen tantes persones que el sistema no reconeix.
Salt té la fàbrica Coma Cros, fruit d’un conveni amb l’Institut Català del Sòl, que és una delícia. És una fàbrica dura, envoltada per una séquia humida i freda (la séquia Monar) i restaurada amb la sobrietat que pertoca als edificis d’alt valor patrimonial que no coneix ningú. No hi ha fustes càlides, ni ceràmiques de colors, ni paviments lluents, ni finestres amb marcs de fusta bioclimàtica, i les escales metàl·liques de tràmex ressonen quan les trepitges, i fan vertigen quan mires a través de la religa, perquè no t’oblidis que realment allò encara és una fàbrica. La Coma Cros té una virtut increïble, i és que no és un lloc institucional; no hi ha cartells amb la propaganda municipal habitual, ni personal propi que alliçoni els visitants. Fa olor de xai a la brasa i s’hi programen activitats tan diverses com la vila.
Dissabte passat hi vaig anar per a un concert de La Moderna. Darrere la fàbrica, mentre les nenes s’acabaven l’entrepà quilomètric adquirit al bar xinès de la cantonada, van començar a arribar cotxes i va començar a sonar una música boníssima. Patxanga, però desconeguda per a nosaltres; no eren els habituals hits radiofònics, però era molt enganxosa. I dels cotxes en sortien unes dones africanes vestides amb les seves millors robes, de molts colors, i molt lluents. Totes duien un barret amb molts plecs, a joc amb el vestit, i una bossa de mà elegantíssima. Ens vam acostar a la porta i vam entendre que era una mena de festa, perquè la paret estava plena de globus roses perfectament ordenats, i les dones ballaven una mena de conga mentre seguien el ritme amb les mans. I, per un moment, vam pensar que no hi havia virus, i érem de viatge a l’Àfrica, i assistíem a alguna cosa així com la part femenina d’un casament tradicional.
La vila de Salt no té Hermitage, ni superilles, ni museus d’art, cap hotel de moltes estrelles i poca activitat corporativa. I puntua baixíssim en tots els indicadors socioeconòmics que publiquen les institucions. Però és sensacionalment diferent de tot el que la cultura occidental diu que és normatiu. I Salt és aquest lloc meravellós on s’omple el Teatre el dia del Barça-Madrid, en plena pandèmia, perquè en Toni Gomila hi torna a presentar Acorar, pel festival Temporada Alta. Una vila així s’ha de mimar, perquè és molt fràgil.
Tancats a casa, tots consumim una gran quantitat de productes digitals que ens aïllen i ens fan creure que Halloween o el Black Friday són importants. No crec que a Salt els casaments siguin de blanc i per l’església, ni Nadal una tradició familiar, ni les convencions tan greus i tan inamovibles com les pantalles ho pretenen. Segur que Salt necessita recursos públics i projectes revulsius, però també li cal ser coneguda i caminada, perquè ens posa davant el mirall dels nostres propis prejudicis i convencions.
Els carrers i l’arquitectura de Salt no responen als clixés de les perifèries d’habitatge massiu, perquè no és un polígon de blocs alts com els de la Mina o Bellvitge, ni està aïllat per grans infraestructures. De fet, està envoltat de verd per les Hortes de Santa Eugènia, i connecta amb Girona a través d’un carrer major envoltat per cases de tres o quatre plantes. ¿És un lloc segur? Els carrers i les places de Salt són plenes a les nits, d’infants d’aquí i de tot arreu que juguen a les places, molts acompanyats pels pares. Potser només necessita que la gent li perdi la por, i que la curiositat superi l’estigma.
Fa uns mesos es va anunciar que el nou Hospital Trueta es construiria a Salt, i em sembla que és una decisió que cal aplaudir, perquè els hospitals són els equipaments públics que generen més comunitat al seu voltant. Tant de bo les activitats relacionades amb les cures mèdiques creïn els llocs de treball que les comunitats de Salt necessiten, perquè hi falta activitat econòmica.
Caminar, perdre’s una mica més enllà del circuit confortable del barri, és un exercici d’empatia. Ara que es parla tant de salut mental, em sembla que parlar bé dels llocs sensibles pot ajudar a mirar-se’ls d’una altra manera.