La crueltat de la impotència

Tots els crims són execrables, llevat d’aquells que siguin en legítima defensa, m’atreviria a dir. Però, sense que es tracti d'establir cap jerarquització, n’hi ha que resulten especialment repugnants. En aquest terreny destaquen els assassinats de dones a mans d'homes amb qui han compartit vincles familiars o de parella, els genèricament anomenats crims masclistes, que aquestes darreres setmanes s’han convertit a Espanya en notícia quasi quotidiana, en un moment en què legalment sembla consolidat el reconeixement de la igualtat de drets i de condició entre homes i dones.

Pocs dubtes hi ha sobre la base mental del crim masclista. És la molt arrelada idea en societats patriarcals com les nostres que l’home té la darrera paraula, que ell és el que mana i que les dones han d’assumir un rol de submissió i dependència. Així ha viscut la humanitat al llarg dels temps, amb poques excepcions; així han formatat els comportaments les religions monoteistes (com la catòlica, on les dones encara no poden ser ordenades capellans), i així veiem en alguns països flagrants crims masclistes d’estat, com ara mateix sota el règim islàmic a l'Iran i sota el poder dels talibans a l’Afganistan.

En realitat, el crim masclista és la cruel exhibició d’impotència de l’home que és incapaç d’enraonar i ni tan sols d’escoltar a qui pren per una possessió seva; que considera insuportable que la dona pugui pensar i decidir per si mateixa i prendre decisions contra la voluntat del seu explotador. Quan no se’n surt, quan la dona li planta cara o, simplement, li demostra que és ella i no un apèndix seu i emprèn el seu camí, l’home pot acabar matant. Un acte amb el qual potser creu que es realitza però en realitat no expressa altra cosa que la seva enorme debilitat. I per si hi ha algun dubte, en l’afany de demostrar que és algú, pot arribar a graus de crueltat delirants, com matar una dona embarassada davant dels seus dos fills adolescents. Una monstruositat arrelada en aquest món, que requereix una reacció social i institucional perquè, no en va, ve de les entranyes de les nostres societats, on la impunitat masclista, la idea nihilista que tot està permès als homes, encara està molt estesa, i té destacats representants a l’escena pública. No n’hi ha prou amb condemnar els botxins. Queda molta feina política, social i cultural per fer.