La crueltat i la indiferència
1. Ridícul. Quan veus com Netanyahu liquida ràpidament qualsevol expectativa de treva, quan a les agressions sistemàtiques sobre Gaza s'hi afegeix una ofensiva a Cisjordània per l’expulsió dels palestins, aleshores és només des de la ignorància, la impotència o la complicitat que es pot entendre que tothom miri cap a un altra banda, com si ja haguéssim normalitzat el vendaval autoritari que recorre el món.
Fa pocs dies ens escandalitzava el vídeo fet amb IA en què Trump i Netanyahu prenien el sol en una Gaza convertida en Riviera mediterrània de luxe. Era tan ridícul que vaig voler pensar que era una cruel ironia dels enemics de Trump. Doncs no, al president no li fa vergonya, al contrari, li serveix per portar al límit la seva miserable economia del desig. Seria feliç fent real un escenari com aquell, fruit de la mentalitat de qui creu que tot el món ha d’estar a la seva disposició. És l’encarnació del nihilisme: atrapat en un ego desfermat –indici d’una inseguretat de fons–, creu que tot li està permès. Només així s’explica que fos ell qui, sense cap vergonya, accelerés la difusió del vídeo. Un personatge sense sensibilitat cap als altres, incapaç de considerar ja no els enemics sinó qualsevol grup com a persones.
El sentit del ridícul, quan un viu de convertir els seus deliris en realitat, és inexistent. I, tanmateix, no és broma. Trump ens ha ofert un exercici més de crueltat mental que, a la vista dels moviments militars d’Israel d’aquests dies, podria acabar sent realitat. Objectiu, l’expulsió dels palestins. Ningú reaccionarà? I, tanmateix, mentre molts jueus, especialment els més formats, van marxant d'Israel, encara hi ha gent com l’escriptor israelià Dror Mishani, que explica a Le Monde que es creu amb el deure de quedar-se “per intentar combatre l’extrema dreta”, en un moment en què “el traumatisme del 7 d’octubre ha fet d’Israel una societat obsedida per la venjança”. I apunta a l’eix del problema: si realment s’hagués buscat la pau, “hauríem considerat els palestins iguals, alliberats de la nostra tutela”. Però la pau mai s’ha volgut buscar. És sobre la guerra que se sustenten Netanyahu i els seus. I no s’albira com trencar aquest cercle viciós, amb les esquerres israelianes entre el desconcert i la desmobilització i el món mirant a una altra banda.
2. Desgavell. I mentrestant a Europa segueix la representació de la impotència. De mica en mica es van descobrint les trampes. Per bé que una part de les dretes li han comprat el discurs i ja juren per ell, Trump comença a donar senyals de desconeixement de les relacions de forces i d’ignorància de la realitat. El seu ego el duu a sobreactuar a l’hora de marcar el pas. Una tàctica poc hàbil, perquè no l’ajuda a fer-se una idea realista de les coses: incomoda el soci potencial i el col·loca a la defensiva.
En política és essencial la capacitat de captar la sensibilitat de l’adversari. Trump vol donar les coses per fetes, marcar el territori al seu gust convençut que els altres li diran que sí a tot. I ha passat el que era evident: Putin l’ha anat deixant fer, posant-li, a l'hora de la veritat, obstacles a cada pas. Putin no té cap pressa. I gaudeix cada cop que Trump s’encalla. I qui ho pateix? Europa, que se sent impotent quan ha vist que, per raons diferents, els Estats Units, Rússia i la Xina (en un segon pla des del qual cobra més que no arrisca) se senten còmodes veient la nostra frustració.
En aquest context era molt rellevant, diumenge passat, l’entrevista d’Esther Vera a Martin Baron, exdirector del Washington Post, un dels grans diaris liberals americans, ara en mans de Jeff Bezos, membre de la tecnocasta que dona suport a Trump, i en el qual els seus periodistes intenten defensar la professió malgrat que el propietari “ha restringit els articles d’opinió als que defensen el lliure mercat i les llibertats personals”. Baron no dubta que Trump és un autòcrata en potència, i expressa el seu temor a un desplaçament dels Estats Units cap a la via autoritària. Una advertència que ens interpel·la als europeus, convertits en cap de turc de l'emmascarada lluita per l’hegemonia que té a Trump descol·locat, perquè Putin li ha pres la mida i juga amb ell sense manies, mentre la Xina fa camí per capitalitzar el desgavell general.
