Crueltat

Una de les sèries de televisió més vistes i premiades del moment és The Bear, una espècie de drama coral que ens presenta la vida i miracles dels treballadors d’un restaurant de Chicago, que viuen en un estrès permanent i que es passen bona part de la sèrie cridant o plorant.  Veient la sèrie, és difícil no pensar en els realities que trobam en els quals un cuiner conegut es dedica, suposadament, a ajudar algun establiment amb problemes i dona consells als propietaris per poder remuntar el negoci amb èxit. Hi ha diversos programes sobre això, i no només sobre restaurants, però a molts es repeteix el patró de veure, en una primera fase del procés, el cuiner prestigiós cridant i humiliant davant les càmeres els responsables de l’establiment, una actitud que moltes vegades resulta cruel i desmesurada. 

Fins a quin punt és necessària aquesta crueltat, que fins i tot podríem qualificar de teatral i excessiva, és una qüestió digna de plantejar. Imagín que part del seu sentit prové d’una certa fascinació malaltissa dels espectadors quan contemplen escenes reals en les quals, naturalment, ells no hi voldrien ser. O tal vegada sí, perquè aspiren a obtenir algun dia el paper del cuiner malcarat, que sembla més un carceller que altra cosa. 

Però més enllà de la part morbosa, és curiós com aquest tipus de programa sembla intentar transmetre la idea que l’èxit prové del treball disciplinat i constant, dirigit per algú que en sap i que actua amb mà de ferro i sense miraments. I dic que és curiós perquè això que a molta gent li podria semblar bé es troba a anys llum del que la majoria trobaria raonable que passés a les escoles i instituts. No em referesc, òbviament, a la transmissió dels valors de l’esforç en general, sinó a la manera com fer-ho: un professor d’institut humiliant públicament un alumne per fer-li veure els seus errors, intentant així que reaccioni i s’esforci més, enmig de plors i ganes de tirar-se per la finestra, estic segur que tendria els dies comptats. 

Perquè el que resulta més sorprenent d’aquests programes no és l’exaltació de les bondats de la meritocràcia, que en té moltes, sinó el fet que mostra el seu costat més fosc. Si el vessant lluminós de la meritocràcia és el que identifica l’esforç amb l’èxit i promet el compliment dels somnis i les ambicions, a la zona fosca tenim el pes que implica el fracàs, quan sembla que no hi ha altra explicació que el fet de no haver-se esforçat prou i ens cobreix l’ombra de la frustració i la vergonya de veure’ns exposats a la mirada acusadora dels que ja van per davant nosaltres. I és que la genialitat de la meritocràcia rau, precisament, en el fet que no és necessària la presència del cuiner malcarat per sentir-nos exposats, sinó que és suficient la presència del fracàs per sentir la vergonya que ens duu a l’automarginació, la desesperança i, molt sovint, a la depressió.

No som cap entusiasta d’aquests programes i els pocs que he vist solen tenir un final feliç, un cop superada la fase prèvia d’humiliació i escarni. Tampoc tenc gaire clar què hi ha de real i què, d’espectacle i fingiment. Però em costa entendre que una societat que es vana de censurar qualsevol tipus de crueltat als animals en faci un espectacle quan aquesta crueltat es dirigeix a la seva pròpia espècie.