Que Cruyff no acabi com el Che Guevara
BarcelonaAuke Kok, l’autor de la biografia de Johan Cruyff que no ha acabat d’agradar a la seva família, m’explica que encara recorda el dia que el van enviar a fer per primer cop una crònica de l’Ajax. I, de sobte, a la zona de premsa, va aparèixer Cruyff, que el va tocar lleument per poder fer-se pas i seguir caminant. Kok no oblidaria mai més aquella mà, aquell primer contacte. I, ja veterà, ha dedicat uns quants anys de la seva vida a fer una biografia en què explica la figura de Cruyff sense amagar els dies en què s’equivocava o alguns defectes, que en molts casos amaguen virtuts. Com que mai va tenir el títol d’entrenador com a tal, ni als Països Baixos, ni a Espanya. Cruyff considerava que no li calia passar cap examen, amb el currículum que tenia. Mai es va portar bé amb les lleis, amb el poder. Excepte quan manava ell, de fet. “Era com un revolucionari, per estètica i actitud. Com un Che Guevara però sense la part política”, em diu Kok.
A Cruyff li podria passar com al Che. El revolucionari argentí s’ha convertit en una samarreta, en un pòster, en una marca comercial. Bona part de la gent que el fa servir no ha llegit cap dels seus textos, no sap res de la meitat de la seva vida. El pots admirar, odiar o simplement et pot interessar, però el Che Guevara no era una marca comercial. Cruyff, en canvi, sí. Ja ho és, amb botigues. A la redacció de l’ARA un dia vaig comptar cinc persones diferents amb sabatilles de la marca Cruyff. Però, en aquest cas, és una marca creada per la família, no suposa un conflicte. Ara, Cruyff i el cruyffisme també corren el risc de quedar buits de contingut si només són una marca. En els últims anys hem vist directius que el criticaven afirmar en públic ser cruyffistes. Córrer a fer una estàtua al neerlandès un cop ja era mort quan en vida van aconseguir que tornés la insígnia d’honor del club. A les eleccions s’ha vist. Tots els candidats eren cruyffistes, conscients que dir el contrari segurament els restaria vots.
Com tota ideologia, el cruyffisme té riscos. Sempre existiran els dogmàtics que per defensar Cruyff seran més cruyffistes que ell, una persona que sabia ser lliure. El gran risc, però, és que només sigui una marca. Una etiqueta buida. En un context de crisi econòmica, el cruyffisme ha de ser el camí. Tant en la forma de jugar com de fitxar o de pensar. Guardiola ho ha resumit molts cops. Davant d’un dubte, intenta imaginar què hauria pensat Cruyff. Laporta ho sap. El coneixia bé.