C.S. Lewis (IV)

C. S. Lewis és molt més del que he dit fins ara. És una fita única dins el panorama literari anglès del segle XX. Va conrear tots els gèneres, i tots els va brodar. És enginyós i brillant. És esplendorós. És profund. És divertit i rigorós alhora.

C.S. Lewis tenia tots els ingredients que li calen a un geni de les lletres. Soc desmesurat en els meus adjectius exaltats? Potser. Potser, però m’és igual. Ho vull ser. Quantes vegades no ens hem trobat exagerant aspectes de la vida, en un sentit o en un altre, per compromís o pacte obligat? Als meus setanta-cinc anys, ja fa estona que a mi no em cal fer-ho. I he de confessar que és un veritable alliberament moral. I tant que ho és! Així que em ve de gust, ara mateix, fer totes les hipèrboles que calguin per deixar ben exposada la meva passió per C.S. Lewis.

No hi ha dubte que C.S. Lewis va tenir un dels cervells humans més privilegiats i esmolats que han existit mai en el si de les lletres universals modernes. Pensant en ell, llegint-lo i rellegint-lo, jo no paro de fer salts d’alegria i de plaer intel·lectual, quan veig que pertanyo, com tots els que llegim i rellegim, a la mateixa condició humana que ell.

Llegint i tornant a llegir C.S. Lewis, de seguida ens adonem que la Literatura ho és tot. El Creador del Món devia ser el millor novel·lista que hi ha hagut mai. No només ho devia ser, sinó que ho segueix sent, perquè en cap moment no deixa de seguir creant i creant i creant nous creadors que completen la seva creació. És un Creador de creadors. A mi em sembla que la Literatura és la veritat més gran que existeix. La Literatura ho és tot i ho pot tot. La Literatura és Déu, si ho mirem bé. Quan em pregunto qui és i què és Déu, em contesto que Déu és el creador de la Literatura, l’autor que ho ha escrit tot. Tots els arguments i tots els gèneres. Totes les trames, tots els conflictes, totes les intrigues, tots els amors i desamors. Tot. Tots els personatges i tots els lectors de la gran narració universal.

El que acabo de dir es veu clarament llegint l’obra infinita de C.S. Lewis. Com apunta en els seus assaigs, amb la literatura passa el mateix que amb la vida: deixaria de ser sense les dues parts que la conformen: l’autor i els seus receptors.

Lewis, a més d’un assagista prodigiós, és un dels més grans autors de relats infantils i juvenils en clau adulta. Fa estona que tinc ganes de parlar de les seves famoses cròniques de Nàrnia. Nàrnia és un món a part. Entrar al món de Nàrnia és capficar-se en el que hauria de ser el món que vivim. No és una idealització, és un anhel que tots portem a dins. C.S. Lewis té la virtut de saber-nos-ho mostrar. Ens mostra, mitjançant les seves faules, la vida com és, la vida com era abans que els homes la manipuléssim patològicament. C.S. Lewis no sobreactua mai, és a dir, no sobreescriu. Ell recupera l’essència de la nostra naturalesa més original. Tracta els temes més delicats amb una naturalitat magistral.

'Les cròniques de Nàrnia', de C.S. Lewis, estan constituïdes per set llibres excel·lents que ens porten a la genuïna llibertat personal i a les fonts de la vida humana. Per les causes que siguin, a mi em va impactar molt feliçment i profunda, la que es titula 'El cavall i el seu noi'. Aquesta narració fa que t’oblidis de la vida rutinària i esquívola del dia a dia, tan farcida d’angoixes i de trencaclosques artificials. Amb el cavall i amb el noi viatgem a i per uns llocs i unes circumstàncies on descobrim els misteris inexistents de la nostra existència. Si es pot dir així.

Amic dels mites com és Lewis, els transforma en la veritable realitat de l’home. S’ha dit moltes vegades, com si no fos d’aquesta manera, que Nàrnia i el seu creador, el gran lleó Aslan, no són altra cosa que la representació del cristianisme i tot el que l’envolta. Jo veig ben cert i molt clar que és així. El mateix Lewis no se’n va amagar mai ni mai va dir el contrari. És per això que no comprenc com C.S. Lewis no està elevat als altars de la religió cristiana com un dels seus propagadors més transcendents, tant com els propis apòstols i, de manera molt especial, com Saule de Tars.

Fa uns deu anys que vaig llegir un assaig sobre els personatges famosos d’aquelles publicacions meravelloses que jo sempre he conegut com a 'tebeos' i que ara es coneixen com a 'còmics'. Aquest assaig, que recomano, es titula 'La fe de los superhéroes', i el seu autor és Greg Garret. És un llibre que revela explícitament on, en què i en qui s’inspiren els creadors d’aquests superherois moderns anomenats Superman, Spiderman, Huck, X-Men, etcètera. El personatge històric principal que els endreça i constitueix és Jesús de Natzaret, però també molts altres personatges bíblics com Moisès o Samsó. Igualment s’emmirallen en molts sants de l’Església, ja que foren, en sentit espiritual i mític, autèntics herois, com Sant Jordi, Sant Patrici o santa Joana d’Arc. C.S. Lewis es va inspirar, indiscutiblement, segons ell ho manifesta, en el Messies Salvador i el seu entorn, miraculós i màgic, per construir el món de fantasia de Nàrnia i els seus protagonistes. Tot té, en aquestes set narracions nàrniques, com en el món dels herois dels còmics més singulars i veritables, una flaire que resulta inseparable del coneixement, del poder i de la saviesa d’una cultura de salvació. A l’heroi el forgen, a més de la fe, el servei i el sacrifici.

Vet aquí els valors transcendents, a més de literaris i poètics, del Regne de Nàrnia, un regne semblant a l’evangèlic regne de Déu que batega de manera permanent a l’interior dels homes. Tanmateix, la recapitulació de tot es troba en aquesta experiència vital: els principals i pitjors invasors no venen de fora, encara que alguns hi vinguin, sinó del mateix món personal intern. O alguna cosa així. C.S. Lewis és tot literatura, tot fantasia, tot mite, però, a la vegada, és molt més. És realitat.