Cs, ressentiment i vanitat
S’entén bé el desprestigi de la paraula intel·lectual, si hem de considerar com a tals el grup d’individus que van impulsar la creació de Ciutadans l’any 2005 amb la presentació del manifest del Taxidermista (aquest era el nom del restaurant on va tenir lloc el fet). Aquell document pretenia ser un diagnòstic dels mals que patien la cultura, la política i la societat catalanes, i un any després, al Palau de la Música (ho devien trobar simbòlic; al cap de tres anys va esclatar l’escàndol Millet i el simbolisme es va tòrcer) ens presentaven el remei, un nou partit anomenat Ciutadans amb un jove arribista anomenat Albert Rivera en el paper de líder. Hem assistit a l’auge i caiguda de tots dos, líder i partit, i, ara que tot plegat es troba en plena desfeta, els promotors de l’invent, com ara Arcadi Espada, n’abominen i en diuen pestes. És molt propi dels intel·lectuals (també dels intel·lectuals independentistes) fer de capitans aranya i enviar uns altres a barallar-se per després dir que eren uns incompetents quan perden. Ells, naturalment, s’ho han mirat des de la barrera sense fotre ni brot, com els és costum.
El malestar que diagnosticaven els eximis intel·lectuals del Taxidermista no era altra cosa que el seu ressentiment amb Catalunya (entitat abstracta) per no haver-los donat allò que ells consideraven que mereixien, o per haver-los-ho donat però no amb l’abundància que a ells els hauria pogut començar a semblar satisfactòria. Volien més poder i, sobretot, més reconeixement a les seves figures excepcionals. El gran intel·lectual que se sent constret en un país petit: la història és vella i ha donat peu a impostures d’un cert èxit. Com que l’articulació política d’aquesta Catalunya avara i petita era el catalanisme pujolista (i, després, el catalanisme maragallista del primer tripartit, durant el qual va tenir lloc aquesta història), l’alternativa “antinacionalista” que volien abanderar els nostres admirables intel·lectuals (Boadella, Azúa, Carreras, el mateix Espada) es va afilerar amb el nacionalisme espanyol des del primer moment. I, des del primer moment, va incloure sense manies elements ben visibles d’ultradreta. Aquells distingits intel·lectuals ho sabien, naturalment, però jugar amb allò prohibit, amb els obscurs objectes de desig, era per a ells una forma de vanitat, que és la mare del ressentiment (la majoria dels nostres personatges tenien pedigrí progre, que no és el mateix que progressista, i flirtejar amb els fatxes els era un deliciós esnobisme).
Quan l’esmentat Rivera es va consolidar com a líder el flirteig va anar molt més enllà i Ciutadans va acabar sent un partit d’ultradreta poc i mal maquillada com a centre liberal, el trist llegat polític del qual és haver obert el camí a Vox i a l’ala més dura i obtusa del PP. Ciutadans va introduir la màxima crispació dins l’escenari polític català i espanyol, i els va fer córrer tots dos encara més cap a la dreta. A part d’això, no ha servit absolutament per a res, a imatge i semblança dels seus pares fundadors.
