Cuba s'enfonsa al mar
Fa un any i mig vaig publicar un article en aquestes mateixes pàgines sobre la gran revolta popular a Cuba motivada per la penúria econòmica i la manca de perspectives de futur, agreujades per la pandèmia. Vaig conjecturar que com que l'exèrcit és la institució més poderosa i més ben organitzada del país, alguns generals podrien intentar mantenir les seves avantatjoses posicions econòmiques evitant participar en la repressió i buscant un acomodament reformista. No va ser així. La setmana següent a la revolta, cinc alts generals van morir sense que se n'aclarissin les causes i uns mesos després també va morir sobtadament el general Luis-Alberto Rodríguez López-Calleja, cap del conglomerat empresarial i financer de les forces armades revolucionàries, que controla les principals fites de l'economia cubana, inclòs el sector turístic, i un dels homes més importants en l'estructura de comandament a Cuba.
Cuba havia viscut el juliol del 2021 les protestes més grans contra el govern des de la Revolució. La crisi anterior, el Maleconazo del 1994 (tema del documental Balseros, coproduït per TV de Catalunya i nominat per a l'Oscar), va acabar amb 300 detinguts. La revolta del 2021 va generar 1.400 detinguts, 790 processats i 128 condemnats a penes de fins a trenta anys de presó.
Entre les dues crisis, l'oposició cubana havia perdut els líders històrics. Oswaldo Payá va ser víctima d'un probable atemptat; Gustavo Arcos, a qui vaig visitar a l'Havana, va morir; Elizardo Sánchez, que també vaig conèixer, va quedar captiu d'espies i infiltrats. El cardenal Jaime Ortega ha de ser al cel.
En paral·lel, la veu de l'exili a Miami gairebé s'ha extingit després de la mort dels líders veterans i de l'adaptació de la generació següent nascuda als Estats Units. Ni el conservador Mas Canosa ni el socialdemòcrata Jesús Díaz, amb la revista del qual vaig col·laborar, són ja entre nosaltres, i el meu amic el liberal Carlos Alberto Montaner ja ha escrit les seves memòries. L'últim cop que em vaig acostar al Café Versailles del carrer 8 semblava un local abandonat.
Segons l'economista Albert Hirschman, hi ha tres alternatives davant d'un règim polític: la veu, la lleialtat i la sortida. Durant el darrer any i mig, a Cuba la veu, com he descrit, ha estat durament reprimida. Però, alhora, ha empitjorat la situació econòmica i ha disminuït també la lleialtat al règim.
El setembre passat va tenir lloc un referèndum sobre el matrimoni homosexual i altres assumptes de família, que podia ser valorat positivament veient els antecedents homòfobs de la Revolució. Però es va convertir en un plebiscit sobre el règim i més de la meitat del cens no va votar o va votar-hi en contra, nul o en blanc. Al novembre hi va haver unes eleccions municipals, en què el 40% del cens no va participar o va rebutjar els candidats seleccionats pel partit únic. Aquesta desafecció no té precedents a Cuba, on a l'època de Fidel Castro votava el 95% del cens. En la típica mobilització de resposta del règim, van haver de treure Raúl Castro del llit, als 91 anys i sense cap càrrec oficial, per veure si així ressuscitava l'esperit revolucionari.
Com explica Hirschman, quan s'elimina la veu i baixa la lleialtat, l'única alternativa és la sortida, és a dir, l'emigració. Així, des de la revolta del juliol del 2021, uns 250.000 cubans han sortit de l'illa, una xifra molt superior a la suma de totes les crisis d'emigració anteriors.
La sortida de Cuba per mar és il·legal sense un visat. Donald Trump va desmantellar el consolat dels Estats Units a l'Havana i va suspendre el lliurament de visats. Però d'acord amb la Llei d'Adaptació Cubana, el que arriba a trepitjar terra, fins i tot sense visat, és considerat refugiat. Davant la fugida massiva, aquest últim any la Guàrdia Costera nord-americana ha capturat en alta mar i ha tornat a l'illa més de dos mil cubans que intentaven arribar a Florida. Almenys cent han mort en la travessia.
L'altra via de sortida requereix viatjar amb avió a les Bahames, Panamà, Nicaragua o Mèxic i intentar creuar a peu la frontera mexicana amb els Estats Units. Per a un cubà amb un salari mitjà equivalent a trenta-tres dòlars al mes, aquest tipus de viatge implica un cost de vuit o deu mil dòlars, inclosos els rescats a coyotes i polleros i els suborns a funcionaris corruptes. Tot i això, el nombre de cubans que aconsegueixen creuar la frontera sud dels Estats Units ha augmentat contínuament fins a arribar a 35.000 en un mes.
Durant l'any 2022, amb la presidència de Joe Biden, els EUA van expedir uns 20.000 visats d'emigrant. Fa uns dies, el 4 de gener, el consolat a l'Havana va reprendre els seus serveis i s'esperen llargues cues i centenars de milers de peticions per sortir de l'illa legalment, la gran majoria de joves sense expectatives vitals.
Fidel Castro va repetir diverses vegades la seva maledicció que “primer s'enfonsarà l'illa al mar abans que abandonar el comunisme”. Pòstumament potser ho acabarà aconseguint.
