Cucales

Era gairebé inevitable que Steven Spielberg fes l’adaptació de Ready Player One, la novel·la excel·lent, distòpica i trepidant d’Ernest Cline, ja convertida en un petit clàssic del gènere (n'hi ha traducció catalana). 

En aquesta història veiem un món devastat, superpoblat i irrespirable, on només és possible viure una mica feliçment gràcies a la realitat virtual. La realitat del món és desastrosa —estem al 2044—, però hi ha un creador d’un entorn virtual que ha regalat a la humanitat una nova realitat alegre i fantàstica, l’OASIS, a la qual es connecten cada dia milions de persones. El creador d’aquesta virtualitat estava molt influït per la cultura popular dels anys 80 del segle XX, així que aquell món (la nostra infantesa, i la del novel·lista) es converteix en el material amb què remuntar l’avorriment fastigós del present: un plegat de motius i d’històries de fantasia que ajuden a sobreviure als milions i milions de joves que no tenen altre remei que connectar-se a aquesta realitat ‘alternativa’ per fer suportable una vida desastrosa. En aquesta realitat de pega, però, hi ha enterrat un tresor en forma d’ou de Pasqua, i d’aquí l’aventura, l’objectiu de l’heroi dickensià protagonista, etc.

Tot això potser ve a tomb perquè s’han posat a la venda, almenys als EUA, unes ulleres de realitat virtual per part d’Apple, per bé que encara trigaran un any a arribar per aquí. Gràcies a elles, l’usuari pot entrar en una virtualitat nova, en una realitat particular, derivada de la substitució del que veiem amb els ulls per un altre entorn virtual a gust del consumidor, dins el qual podrà, però, continuar fent feina, almenys si es dedica a fer anar un ordinador. 

Com que, a més, són transparents, pots estar connectat i alhora veure el món, i augmentar-ne les dimensions amb tota la informació que el sistema és capaç de superposar a la realitat de les coses. No cal dir que ja hi ha qui condueix el cotxe amb les ulleres posades (i li posen multes) o es passeja per Nova York veient els edificis, com aquell qui diu, amb notes al peu de pàgina. I veig que, gràcies al giny, pots fer que totes les cares que tens davant siguin les que t’agradaria veure; així hi ha qui té una xicota amb la cara de l’actriu de Hollywood que més li plau. O qui se les posa simplement per asseure’s al vàter i buidar l’intestí davant les enormes i vermelles planures de Mart. Una rucada.

La creació de mons a mida sembla que ha estat sempre una de les dèries del subjecte modern. Podem abstreure’ns del dolor del món i els seus desastres donant-nos el nostre propi capoll de satisfaccions, una bombolla on només es vegin aquelles coses que ens fan feliços. Les xarxes socials ja fan això amb les informacions i les opinions: el biaix del que ens plau és estudiat per l’algoritme i ens dona més del mateix, per mantenir-nos enganxats a allò que ens agrada. Però amb les ulleres ja serà tota una altra cosa, més vasta i completa, portada fins a l’últim racó. De moment, el problema és que les ulleres pesen gairebé un quilo i els usuaris acaben amb mal a les cervicals, a més de migranyes.