A ‘Cuéntame’ cremen banderes
La sèrie de TVE Cuéntame, que ens explica la història d’Espanya a través de la família Alcántara, ha arribat al 1992 i, per tant, aborda els Jocs Olímpics de Barcelona d’una manera molt peculiar: a través del moviment independentista.
L’Antonio i la Mercedes (Imanol Arias i Ana Duato respectivament) visiten Catalunya per assistir a la inauguració dels Jocs gràcies a unes entrades que els ha aconseguit el seu fill, que treballa al departament de premsa de la Moncloa. Els acompanya el seu net, l’Oriol, fill de pare català. Viatgen en cotxe traient la bandera d’Espanya per la finestra i es queden sorpresos del munt de peatges que han de pagar. Es queixen, però després reconeixen que tots els diners que et xuclen a l’autopista després te’ls estalvies en mecànics, perquè a la resta del país, diuen, les carreteres són un desastre. La veu en off de la sèrie explica que aquell 1992 “España tenía el corazón muy arriba” amb motiu dels Jocs i assegura que aquell gran esdeveniment “unió al país como no lo había estado antes y como no lo volvería a estar nunca más”. També afirma que “en el verano de 1992, España avanzaba unida y decidida por la autopista del optimismo”. Segurament queda molt bonic reexplicar la història d’una manera tan il·lusionant. És el que té la nostàlgia, que pot servir per millorar els records. Espanya va compensar els Jocs a Barcelona amb l'Expo de Sevilla per no cedir tot el protagonisme a Catalunya, la inauguració dels Jocs es va emetre per La 2 i el diari Marca dedicava la portada a Miguel Induráin per haver guanyat el Tour de França. Però Cuéntame ens ven una Espanya entusiasmada pels Jocs de Barcelona. La nota discordant a la sèrie arriba per part dels personatges catalans: una família de Premià de Mar amb una àvia amb demència que acusa els espanyols d’espoliar els catalans. Uns adolescents rondinaires cremen la bandera espanyola dels Alcántara al jardí de casa. “Ens toca els collons”, diu un d’ells. A l’Antonio gairebé li agafa un infart. Per compensar-ho, els Alcántara, sobrepassats per la intensitat independentista d’aquells parents catalans, acabaran cremant les pancartes que demanen Freedom for Catalonia. Només les mares posaran seny: “¡La Carme y yo no queremos ni banderas ni pancartas!”, i aconsegueixen posar pau de manera equitativa en aquell combat ideològic, cosa que dota l’episodi d’una certa cordialitat final.
Els guionistes de Cuéntame van esforçar-se per fer un guió equidistant i van acabar reescrivint la història d’aquells Jocs amb imprecisions i detalls inversemblants d’una manera una mica esperpèntica. La sèrie explica sopars de duro dins d’un context inspirat en la realitat. El capítol no era ni de bon tros ofensiu, ni tan sols indignant, sinó més aviat entre absurd i còmic. La ficció pot acabar resultant un mirall distorsionat com aquells del Tibidabo, que més que explicar-nos com som serveix per entendre com ens veuen els altres.
Mònica Planas és crítica de televisió
